Àngel

Voldríem certeses però, tot sembla indicar, que els fets es decideixen segons la ideologia de qui els explica. Estem en això. Ja sembla normal exigir el màxim respecte a les lleis vigents quan cal, i passar-te-les pel forro si van contra els teus objectius. Vivim en temps de relats i contrarelats. La realitat se serveix a la carta, a gust del consumidor. Amb les fronteres entre realitat i ficció cada vegada més difuses, els experts en l’art de la ficció han d’ajudar-nos a desxifrar la realitat. El digital Núvol ha reclamat opinió al professor de la UPF Jordi Balló sobre una cosa tan prosaica com el judici en curs al Suprem. Balló, que dirigeix un màster en “documentals de creació”, ha declarat el següent: “Si es contrasten les imatges (dels vídeos), serà per dir que tot és relatiu i no es pot arribar a cap conclusió? Tal com ho penso, no sé si el Tribunal Suprem té una actitud premoderna o postmoderna. L’actitud premoderna diria que cal passar les imatges perquè no hi ha més remei, però la veritat només la tenen els testimonis orals. En canvi, la postmoderna diria que sabem que les imatges mai diuen tota la veritat i es neguen entre elles. Primer pensava que serien postmoderns però ara sospito que, simplement, són premoderns i pensen que les imatges no són serioses.”

Sembla, doncs, que els magistrats hauran de resoldre si ens podem refiar o no de la sentència popular que diu que una imatge val més que mil paraules. Pensant en aquestes coses em ve al cap allò de William Blake, un precursor del romanticisme. Quan tenia nou anys va arribar a casa dient que havia vist una colla d’àngels a l’arbre del jardí. Els seus pares (era el segle divuit, el segle de la racionalitat) el van renyar severament: “Nen, no diguis mentides!” Els àngels de Blake, però, eren part de la seva realitat i la força visionària dels romàntics va tenir una influència decisiva en les “realitats” del segle dinou. Confesso que, a la meva edat, encara em refio més de l’àngel de la guarda que de ningú… ni que sigui un magistrat.