Mans poderoses

El dia que t’escric, entusiasta, que les teves mans tenen poder encara no sé que és la mateixa frase que et va dedicar la teva besàvia quan vas néixer. Les he vist ferides i plenes d’esgarrinxades de bosc; fortes mentre traginen caixes de vi de l’Empordà; dolces quan tallen el pastís de formatge amb cor de sucre que acabes de treure del forn; nerviüdes si deixes descansar el cigarret perquè no em vagi el fum als ulls en aquell pedrís per a dos; delicades quan agafes el mòbil d’una revolada i escrius poemes que empaquen metàfores i passions massa humanes com per fer-hi els ulls grossos, uns textos que em trasbalsen perquè despullen el jove poeta Halley que estàs a punt de ser; decidides quan t’imagino amb un amant a casa seva; insegures quan treus un mosquit de la galta d’un petit indi; precises en disparar amb la càmera i segures quan has de dir que no; tancades si dorms i si t’emprenyes, i obertes quan acampes sota la pluja i en arribar a casa, mentre els teus amors et reben ballant sobre dues potes en un idioma animal que tothom hauria d’aprendre. Les teves mans tenen poder quan les vesteixes amb el cuir negre que els hi fa de marc. Unes mans com les teves no es deixen guanyar mai per la incertesa. Només tremolen davant la bellesa d’una identitat a capes, d’una dona difícil, d’una lluna mestra en l’art de l’espera. Les teves mans poderoses neixen d’un paradís cremat on han florit noves maries. De la tristesa sense edat n’has fet fum de color blau. Ara mateix unes mans, al costat d’uns ulls en flames i d’un somriure que fa girar les agulles del rellotge a una velocitat de vertigen (et prenc la frase i la transformo), es mouen al ritme de l’univers. Pura màgia, futur mag.