Les suspensions

Ja han passat les legislatives espanyoles, les municipals i els europees; ja ha passat la voràgine, la síndrome de la campanya permanent i l’onada de publicitat estúpida, però de cap de les maneres s’ha acabat la política, en forma d’autoritarisme i repressió per part de la superestructura –legislativa, executiva, judicial i mediàtica– d’un Estat espanyol embogit contra els nostres presos i exiliats polítics. En aquest sentit, la suspensió de quatre diputats i un senador elegits pel poble català en les passades eleccions legislatives és una autèntica suspensió de la democràcia –un estat d’excepció encobert– a casa nostra.

No hi ha dubte que aquestes suspensions ultraautoritàries dels diputats Junqueras, Turull, Rull i Sànchez i del senador Romeva formen part de la crua venjança de l’Estat espanyol contra el poble de Catalunya per haver votat el passat 1-O. És la política repressiva –que va avortar l’inalienable dret a l’autodeterminació dels pobles, la democràcia en estat pur– d’extrema dreta disfressada de liberalisme (absolutament ultraconservador) o de socialisme (completament metafísic). Però la cosa no s’atura aquí. Les atzagaiades antidemocràtiques, a causa de les pressions maquiavèl·liques de l’executiu espanyol arriben fins al cor d’Europa, a Brussel·les. D’aquesta manera, el 29 de maig als eurodiputats electes Carles Puigdemont i Toni Comín (avalats per més d’un milió de vots) se’ls va prohibir l’entrada al Parlament Europeu. Això és molt greu, ja que el Parlament Europeu, que representa (hauria de representar) la casa comuna de la democràcia dels pobles d’Europa, sembla que està esdevenint un espai de corrupció, nepotisme, intransigència i jacobinisme completament inexplicable i intolerable. Amb actes tan indignes i irracionals com aquest s’està aconseguint, malgrat que no sigui la intenció de la majoria de catalans, convertir el Brexit i els brexiters en campions de la democràcia. Per altra banda, tampoc cal oblidar el recent dictamen de l’ONU en què es demana d’una manera explícita i diàfana l’alliberament immediat dels presos polítics catalans. En síntesi, que si en aquests moments els pares d’Europa, com per exemple Jean Monnet o Robert Schuman, tornessin a viure quedarien completament garratibats i esmaperduts, i jo crec que preferirien tornar ràpidament al descans etern.