Vuits i nous
La Xina del mòbil
“Al passeig de Gràcia no hi ha tant luxe com a Pequín o Xangai
He anat a la Xina, i sembla que hagi tornat del Japó. No he estat mai al Japó, però el que me n’havien explicat ho he trobat a la Xina. Abans de sortir, un amic m’havia advertit que no hi eren acceptades les targetes de crèdit. Vaig anar al banc a canviar euros per iuans, la moneda del país. En aquests moments, els iuans que corren per Pequín i les altres ciutats que he visitat són els que jo vaig despendre. El xinesos s’abstenen de pagar amb targetes no perquè vagin amb retard sinó perquè van avançats: fan totes les transaccions a través del mòbil. Vaig voler pagar amb targeta un sopar, i la cambrera es va espantar davant l’objecte desconegut. Ho vaig fer amb paper moneda, i em va mirar amb commiseració i com si no hi fos tot. Paguen amb el mòbil el te, l’ampolla d’aigua, l’ànec lacat. l’almoina al temple de Buda i tots els productes a la venda en els carrers comercials poblats de totes les botigues i marques que es troben al passeig de Gràcia. Dic mentida: al passeig de Gràcia les botigues més luxoses de la Xina encara no hi han arribat ni és possible que ho facin mai. El Tiffany’s de Xangai és de quincalla al costat d’una botiga d’encuny xinès que sembla connectada amb totes les mines d’or i diamants del món.
El guia que ens va acompanyar a la Gran Muralla ens va dir: “Ara molts de vostès veuran acomplert el somni de quan eren petits i veien imatges d’aquesta gran construcció.” Més que la Gran Muralla, més que la Ciutat Prohibida, m’ha impressionat l’arquitectura moderna, audaç i vertiginosa dels edificis d’oficines. Aquí el somni que es compleix és el dels arquitectes. Totes les fantasies d’aquests professionals, fetes de vidre, acer i gran alçada, són possibles a la Xina. Jo canviaria el sentit de les visites turístiques. Està bé la rutina de visitar immobles i mobles antics, alguns de molt tronats, però més incidència faria amb l’interior dels edificis moderns. Els seus autors són vius. Ens podrien explicar com han aixecat tantes meravelles i han aconseguit que se sostinguin.
Pensava trobar bicicletes, i tot són motos elèctriques i cotxes que no baixen dels Mercedes, els Audi, els BMW o els VW nous de trinca. Com es paga, tot? Com es carreguen els mòbils per pagar els pisos on viu la gent? “Estalviant i hipotecant-nos.” El record de la nostra bombolla immobiliària em va fer estremir. Si la Xina cau, nosaltres anirem al darrere. Si no, Trump té raó d’inquietar-se: se’ns menjarà vius. Són mil cinc-cents milions de xinesos amb el mòbil a la mà. Als encants del carrer de la Pipa de Pequín vaig adquirir per quaranta iuans (encara no cinc euros) el Llibre Roig de Mao. El vaig consultar anant amb el tren bala. El gran timoner hi diu: “Si ens distraiem, el capitalisme triomfarà.” En quin moment els xinesos es van distreure?
