la crònica
Salvador Távora
“Dígame, Pla, ¿cuántos falangistas cree que hay en esta provincia?”
Josep Pla no s’ho pensa gaire i respon: “Uno, excelencia, uno. Se llama José Cendra, y es de Girona. El único auténtico.”
S’explica aquesta anècdota de la visita que el llavors príncep d’Espanya va fer a l’il·lustre escriptor al mas Pla, a començaments dels anys setanta del segle passat. Asseguts davant la llar, el borbó, que es preparava per si era nomenat rei, volia saber amb quines forces podia comptar. Pla li va engaltar de dret: de falangistes en quedava només un en tota la província.
Josep Cendra era un camisa vieja i havia estat a la División Azul, però llavors figurava en nòmina a l’Ajuntament de Girona com a cap de protocol i encarregat del Teatre Municipal. El consistori franquista gironí no hi destinava ni un duro, al teatre. Qui volia utilitzar-lo havia de pagar-ne tota la despesa: llum, calefacció, lloguer, personal... El local queia de brut i vell pels quatre costats. Al tercer pis dels camerinos havíem llegit el rètol “se avisa a los señores comediantes que está prohibido pernoctar en el teatro”, i és que només el freqüentaven companyies de mala mort i revistes amb noies tan lleugeres de roba com els permetia la censura.
Josep Cendra llogava el teatre a qui l’hi demanés. En aquest context, l’any 1972 el Grup Proscènium va portar a Girona Ronda de mort a Sinera de Salvador Espriu i Ricard Salvat, i molts altres espectacles compromesos. Entre aquests un d’insòlit: Quejío. Era una producció del grup La Cuadra de Sevilla, creat i dirigit per Salvador Távora. Damunt l’escena el cante i el ball andalús llançaven un clam contra l’explotació endèmica amb què els terratinents, l’oligarquia i el mal govern havien maltractat aquella gent durant segles. Era un crit, un “quejío” arrencat amb expressió sincera, i amb un art extraordinari. Res a veure amb el folklore destinat al turisme. El teatre es va omplir de gom a gom. Era la primera vegada que el nostre públic assistia a una denúncia clara contra la dictadura i l’explotació. Fou emocionant veure com un poble català –Girona– se solidaritzava i vibrava d’emoció per la bellesa i el compromís d’aquell col·lectiu d’artistes. Tornarien a venir a Girona en diverses ocasions amb altres muntatges.
Salvador Távora, un lluitador per la justícia, que va difondre el seu missatge per tot el món, ha mort aquest any a Sevilla, després de quaranta anys portant arreu el crit d’una Andalusia oprimida. Un home d’origen molt humil, que havia conegut la fam i la misèria. Deia: “Para el teatro no quiero público, quiero pueblo.” Era un amic. No era gens difícil ser-ne. La queixa del poble de Catalunya i el d’Andalusia no es diferenciaven tant com podria semblar.