opinió

25-A: si tu no hi vas, ells no se n'aniran

No es pot defensar la independència al carrer perquè toca i després a les institucions practicar l'autonomisme

Avui no hi ha cap diputat al Parlament que tingui com a prioritat la independència de la nostra nació

Dimecres, a la sala d'actes de la Farinera, seu d'El Punt a Girona, es va fer un debat sobre les consultes del 25-A en què per raons que no vénen al cas Reagrupament no hi va ser; serveixi aquest article per fer-vos cinc cèntims del que hi hauríem dit.

Fins ara, les consultes ja han mobilitzat desenes de milers de votants. Al final d'aquest procés, centenars de milers de catalanes i catalans hauran passat per les urnes, la immensa majoria per dir «sí» a la independència, en un exercici democràtic de participació ciutadana sense precedents. Malgrat això, l'endemà del 25 d'abril alguns personatges ens tornaran a dir que la participació (independentment de quina hagi estat) haurà estat un fracàs. A tots aquests els hauríem de preguntar quantes causes hi ha avui a Catalunya que mobilitzin un nombre semblant de ciutadans. També ens diran que el que toca ara és preocupar-nos de la crisi. Però la realitat és que ara no només hi ha una crisi econòmica, sinó també una crisi del sistema, d'un marc juridicopolític que ja no pot donar més de si.

Aquesta crisi provoca desafecció política entre els ciutadans. És veritat, i la desafecció també ha afectat en eleccions anteriors l'espai sobiranista. I això no ens ho podem permetre. Els que volem la independència no podem acceptar que milers de patriotes es quedin a casa per culpa de la incompetència dels nostres dirigents i de la frustració que han generat. Els hem d'anar a buscar, els hem d'animar a participar en aquest procés d'alliberament nacional que té en les consultes un dels seus elements més destacats. Unes consultes que han evidenciat que bona part de la societat catalana va per davant de la nostra classe política.

Mentre aquesta classe política continua pendent de l'Estatut i del TC, aquesta societat decidida i emprenedora els diu: deixeu-ho córrer i preocupem-nos del nostre futur com a poble i com a nació. I els nostres polítics no poden girar l'esquena a aquesta realitat. Fixeu-vos si són importants les consultes i la mobilització que generen, que partits polítics que no tenen en absolut la independència com a prioritat en la seva acció política els han de fer costat i defensar-les. I si poden fins i tot fer-se-les seves. Nosaltres els hem de dir que benvinguts, però també que no es pot defensar la independència al carrer perquè toca i després a les institucions practicar l'autonomisme. Aquest doble discurs s'ha d'acabar: no es pot estar a favor del dret a decidir al carrer i després votar que no a una ILP en aquest sentit a la mesa del Parlament. Cal exigir coherència als nostres representants i, si no en són capaços, que pleguin.

Des del naixement de Reagrupament hem dit el mateix: tot el que es faci al carrer a favor de la independència és bo, és útil i és necessari, però no és suficient. Cal que la defensa de la independència arribi a les institucions, cal que arribi al Parlament. Avui, en aquesta cambra, ja hi ha una majoria de diputats, que representen partits que, com a mínim en els seus estatuts, accepten el dret a l'autodeterminació de Catalunya. En què es nota?, de què serveix? Si ja hi ha aquesta majoria teòrica de partidaris del dret a decidir al Parlament, per què ningú no planteja proclamar-hi la independència? Doncs per falta de valentia, per falta de coratge i per una raó fonamental: avui no hi ha cap diputat al Parlament que tingui com a prioritat la independència. Cap ni un. Doncs bé, cal posar fi a aquesta mancança.

De res va servir que fa ja mesos centenars de miles de catalans sortissin al carrer dos cops a favor del dret a decidir convocats per la PDD. En les següents eleccions, els socialistes van fer un dels millors resultats de la seva història i la seva cap de llista, Carme Chacón, avui és ministra de Defensa. Una gran victòria per als catalans, no creieu? Com també és una altra gran victòria que tinguem com a president, malgrat haver-hi una presumpta majoria sobiranista al Parlament, un alt dirigent del PSOE i exministre espanyol: el senyor Montilla. Doncs bé, això s'ha d'acabar. Mai com ara la idea de la independència havia penetrat en tantes capes de la societat catalana, mai com ara no hi havia hagut tants independentistes, però aquest creixement no s'observa a les institucions, on el discurs dels nostres representants és pràcticament el mateix d'ençà de la transició.

Cal, per tant, que l'independentisme entri amb força al Parlament en les eleccions de la tardor i no per governar la comunitat autònoma de Catalunya ni per col·locar-se a l'administració, sinó per proclamar-hi la independència. Algú, però, ha d'estirar el carro i aquest algú som tots nosaltres. Els que diumenge anirem a votar «sí» a la independència, els que ja ho han fet i els que ho faran en properes convocatòries. I recorda: si tu no hi vas, els que ara són al poder –o els que esperen ser-hi– no se n'aniran.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.