Pensant en Notre Dame

La nit del 15 al 16 d’abril passats, tots els teleespectadors vam quedar astorats en contemplar l’incendi de Notre Dame de París i, sobretot, la caiguda de la fletxa central que coronava el monument. Va fer el mateix efecte que quan, per Sant Josep, mirem la crema de les falles valencianes i veiem com les flames devoren la carcassa i van apareixent les fustes de suport a les figures fins que, consumides també pel foc, acaben caient. Impressionant i colpidor. En el cas de la catedral, tothom, creient o no, estava compungit davant la destrucció, per sort parcial, d’una icona tan emblemàtica. No és estrany, doncs, que l’orgull francès manifestat per tots, des del president Macron fins al darrer ciutadà, permetés recollir, de seguida, uns mil milions d’euros i es planifiqués reconstruir el temple en cinc anys. Just un mes després, el 16 de maig, vaig assistir a l’auditori del Museu de Ciències Naturals de Barcelona al lliurament de les Creus de Sant Jordi de la Generalitat, per fer costat als meus companys de l’associació Aspronis de Blanes i al mestre Lluís Albert, sobre el qual vaig escriure una biografia temps ha, que n’eren receptors. Quan m’explicava la seva vida, Lluís Albert encara em contava, horroritzat, la imatge que havia vist, als 13 anys, el 1936, amb l’altar barroc de l’església de l’Escala encès. “Aquella escena –assegurava– és de les que m’han quedat per sempre més.” Ara, s’ha lluitat per salvar de la ruïna un dels temples més bells de la humanitat. Llavors, els que dissentien de la religió anaven a cremar tot el que no formava part del seu “ideal”. Un progrés mal entès. El pas d’aquells ignorants ens ha deixat sense milers d’obres d’art i amb la documentació parroquial on apareixien les nostres famílies perduda per sempre (ja no parlo dels morts). Per cert, a l’Església se li ha exigit, moltes vegades, que demanés perdó pels seus excessos. Però no hi ha hagut ningú, des de les esquerres, que hagi tingut la dignitat de demanar-ne per aquella bogeria emparada amb moltes complicitats. És més. A vegades, sentint les expressions d’alguns extremistes d’ara, ens queda el dubte de si, en cas de tornar a produir-se una ocasió propícia, no es reproduirien situacions semblants. Seríem capaços de defensar els criteris de cadascú respectant vides, patrimoni i monuments? Diu Lluís Albert que, a l’Escala, la gent plorava de por i d’indignació. A França –el bressol de la Revolució del 1879– la gent, ara, plorava de recança davant Notre Dame. Millorem?