Sobre el risc financer després de l’1-O

Aquesta setmana s’ha parlat bastant de l’informe que va presentar la comissió d’economia catalana del Col·legi d’Economistes de Catalunya relatiu als efectes econòmics de la reacció de l’Estat al referèndum de l’1 d’octubre del 2017. L’informe descansa en les aportacions de deu experts, agrupades en tres debats públics que es van celebrar: un sobre l’aplicació de l’article 155 de la Constitució Espanyola, un altre sobre fugues de seus socials i el tercer sobre la retirada de dipòsits per part del sector públic dels dos bancs que tenien seu a Catalunya; és a dir, per part de CaixaBank i de Banc Sabadell.

Sobre aquest tema darrer, el de la retirada de cop i volta de milers de milions per part d’entitats públiques (entre les quals hi havia Renfe, Adif, Ports de l’Estat, RTVE,...) per forçar a deslocalitzar la seu, no som conscients del risc en què es va incórrer... pels dos bancs i, tal vegada, pel conjunt del sistema financer espanyol.

Gerard Palacín, un antic alt càrrec de La Caixa, on va treballar durant 48 anys, ens advertia del problema.

El mateix Banc d’Espanya havia afirmat que una sortida sobtada de dipòsits de 1.000 milions podia arribar a ser fatal per a l’entitat financera que sofrís aquesta pèrdua. No en van ser mil, sinó uns quants els milers en el que, en opinió d’aquest expert, podria ser qualificat, ras i curt, com un cop d’estat; econòmic s’entén.

I que podia haver tingut uns efectes pitjors que els que va tenir el cas de Lehman Brothers, que va provocar el trasbals financer més important de les darreres dècades a escala planetària. No dubto que algú estudiarà en el futur el risc en què es va incórrer amb la jugada temerària de l’Estat espanyol.

D’acord amb Palacín, cap dels arguments que es van fer servir per justificar la fuga de les dues seus ha aguantat el pas del temps: el valor de les accions dels dos bancs ha baixat; els clients no rendibles s’han quedat sense banca al territori, i sobre els empleats, els acomiadaments no han parat d’augmentar. I és que, en realitat, potser no eren justificacions tècniques, sinó polítiques. Pensar que tot això ho va fer qui vigila per l’estabilitat del sistema econòmic i financer fa, senzillament, pànic.