De set en set
Diàleg i més diàleg
Ni vint-i-cinc anys ni tres mesos. No vull veure els líders independentistes tancats entre barrots un sol dia més. Ni crec que estigui en mans de la societat catalana posar tres mil persones més a la presó, pensant que aquest coi d’Europa sense ànima reaccionaria davant una repressió tan malèvola. Si la UE mira cap a l’altre costat quan s’ofeguen criatures al mar, dubto que el cas català li provoqui més que badalls. Potser ha arribat el moment de redefinir l’estratègia o de dibuixar per fi un camí que pugui tenir recorregut, i això hauria de ser vàlid per a tots. A ningú li surt a compte anar contra l’altre. L’independentisme està estancat, fa temps que no guanya adeptes. Com a màxim hi ha transvasament de vot. Les eleccions europees són un cas excepcional i només s’explica per l’efecte Puigdemont en un moment en què el seu partit es cotitza a la baixa. Per créixer, el món independentista ha d’oferir un projecte atractiu i desgranar una gestió que no arriba al ciutadà, sense deixar de reclamar que la solució passa per les urnes. Per la seva banda, els que viuen de la crispació farien bé d’assumir que la seva tàctica no cola al territori català i els resta presència. I que el joc net també es pot o s’hauria de poder traslladar a la política. I alguna esquerra no pot fer veure que la situació dels presos polítics i dels exiliats no va amb ells. I de teló de fons, diàleg, diàleg i més diàleg. Perquè allò de la separació de poders a l’Estat espanyol, si de cas, ho deixem per a un altre dia.