L’últim dels grans

Era l’últim dels grans. Menut, fràgil i una mica dur d’oïda, però amb una humanitat que omplia tot l’espai on encara treballava. Josep Maria Blanco recordava, una i altra vegada, els seus companys, als quals admirava i trobava a faltar. Ricard Opisso, Salvador Mestres, Joaquim Muntañola, Josep Coll... I el més estimat: Marí Benejam. Eren la colla de dibuixants del TBO i ell els va sobreviure a tots. Per això tenia a la paret, davant la taula de dibuix, un quadre amb la constel·lació de caricatures que els representaven i que li servia per repassar, un per un, aquella llista de talents que van entretenir quatre o cinc generacions de nens.

De Benejam en va heretar, el 1969, una sèrie que no s’oblidarà mai. El vell mestre s’havia anat quedant cec i Josep Maria Blanco cada cop l’ajudava més a acabar els dibuixos amb les aventures de Sinforosa, Lolín, Doña Filomena, Ulises, Merceditas, Policarpito i el gos Tresky. La família Ulises ja formava part de la majoria de les famílies d’aquest país, amb les seves aventures –sempre tan blanques, sempre tan càndides– de classe mitjana que no se’n sortia. Eren com tothom, només que tenien molta mala sort, els pobres. I això dibuixava milers de somriures en una època trista. Eren la contraportada a tot color d’uns anys grisos.

Josep Maria Blanco ens ha deixat fa uns dies. Vaig tenir la sort de conèixer-lo fa pocs mesos i allà, d’un calaix del seu estudi, va treure els dibuixos que sabia que mai no podria publicar, però que havia volgut dibuixar al llarg del temps. En ells s’hi veia l’àvia Doña Filomena teixint una llarga bufanda tricolor i també com les estelades donaven color als carrers de la seva estimadíssima Barcelona. “Jo no puc evitar indignar-me quan veig algunes coses i alguna gent per la televisió”, em deia, “però què puc fer, jo? Ja tinc noranta-dos anys”. Ell, que va fer tant per a tants durant tant de temps. Gràcies, senyor Blanco. L’enyoraré.