la crònica
Love
“Preguntar als alumnes de la Fundació Autisme «què és per tu l’amor?» i que et deixin amb la boca oberta. Aquest és el tresor que m’emporto d’aquest any. He après una barbaritat d’ells i espero que ells de mi. I el resultat és el bar Love, on la gent va a buscar el que no troba. L’amor, sovint, costa de trobar. La màgia del bar completa el trencaclosques.” Ho escriu Genís Casals, director de Love I, guió interpretat per nois i noies de la Fundació Autisme Mas Casadevall. Però és que després també actuarien a Banyoles i a Girona a l’Ateneu Obert de la Dona, el Servei de Rehabilitació Comunitària de Girona, la Fundació Estany, la Fundació Astres, Can Font, l’Associació Canaan... tots al Love.
A l’entrada de La Planeta et segellaven la mà amb un oval vermell amb la paraula Love. Un cop a dins et trobaves un bar de nit, tot resseguit d’un color roig encomanadís, taules per compartir, llum somorta, i una cantant esplèndida interpretant melodies romàntiques que t’arrossegaven a una desitjada intimitat. Uns sons que semblaven evocar a cadascú una història pròpia, i aconseguia que, en escoltar-los, aparegués aquell record, aquella memòria, aquell amor.
Les cadires del bar eren ocupades amb persones –personatges– que cada un d’ells a la seva manera expressava una història d’amor, de desamor, d’engany, de patiment... amb un fons de tendresa. El públic, a la graderia, ho seguia amb entusiasme. Eren actors especials, alumnes dels diferents col·lectius que interpretaven el text i li donaven vida a la seva manera. Les dificultats que tenien alguns d’ells feien més entranyable tot el que veies i senties. T’anaves fent petit, petit en la teva suficiència. Contemplaves l’esforç d’uns intèrprets entusiastes, i el treball continuat dels directors i col·laboradors que aconseguien l’encanteri de la posada en escena. Res de sofriments ni d’angoixa. Tots ens reconeixíem amb tots, i ens emmirallàvem en aquells nois i noies, en aquells homes i dones a qui un infortuni els havia posat en risc de ser discriminats. Al final, esclatava un devessall d’aplaudiments, abraçades, rialles... I el sentiment d’una gent que havia treballat amb voluntat perquè aquells col·lectius amb dificultats no anessin a veure teatre, sinó que fossin ells i elles els qui actuessin, els qui fessin el teatre. Intuïes un fort recurs pedagògic, fet amb constància i esforç, encaminat a preparar-los per expressar-se millor, per comunicar-se, per obrir-se camí propi en la vida.
Però també sobrevolava el record d’una professora que figurava en el programa de mà però no hi era: Cristina Cervià. Ella no va poder veure el resultat d’aquests escenaris espacials. Ella ens va deixar abans de l’estrena, però en el pensament col·lectiu hi va ser ben present.