Desnonats sense manies

A casa coneixem una família que té per veïns uns ocupes silenciosos i polits –sí, també n’hi ha, d’aquests– i una altra família que té per veïna la fredor d’una porta blindada que el banc ha posat a l’altre pis del replà per impedir que s’hi fiqui gent d’estranquis. Els ocupes són intrusos, igual que la porta que el banc va instal·lar sense demanar permís a la comunitat de propietaris i sense respectar el criteri estètic de la resta de portes del bloc. L’instal·lador va presentar-se de sobte acompanyant la comitiva judicial quan ja feia dies que la família objecte del desnonament havia marxat; el grup no va pas avisar els altres veïns de l’escala que entrarien a cops de martell, tampoc que deixarien la porta cuirassada de record. Es veu que aquestes operacions es fan així, van per feina, no els importa espantar la gent que no hi té res a veure, ni els treu la son si les horroroses portes blindades rebran l’aprovació de la resta de veïns. Les últimes dades del Consell General del Poder Judicial fetes públiques aquesta setmana indiquen que a Catalunya cada hora una família perd l’habitatge perquè no pot pagar el lloguer o la hipoteca. Amb un ritme tan frenètic ja s’entén una mica més que els encarregats d’executar els desnonaments siguin tan poc primmirats i que treballin amb l’humor regirat. Mentrestant, les administracions continuen manifestant una incapacitat anguniosa a l’hora de regular el mercat del lloguer, mesura que serviria per impedir que els elevats preus aboquin més famílies a l’esclavatge d’hipoteques abusives. I, encara més, una bossa depriment de pisos buits va empobrint les nostres poblacions i va assecant les nostres relacions, sovint perquè les entitats financeres han cedit la gestió dels immobles a fons estrangers que per saber a on som ens han de buscar a la bola del món. Augmenten els ocupes i les portes blindades, i el paisatge que això dibuixa és cada vegada més desolador. Una societat que desnona pobres a cops de martell o els asfixia amb lloguers impossibles és una societat que ha perdut el respecte per ella mateixa.