Aprendre, o no, la lliçó

Vaig començar la carrera de periodisme l’any 1992, just quan començava el setge salvatge de la ciutat de Sarajevo, envoltada per l’artilleria Sèrbia i per bombardejos i franctiradors que convertien la vida en la ciutat en infern. La vaig acabar coincidint amb la fi de la guerra, i tres amics –en Toni Cruanyes, la Gemma Casamajó i jo– vam aprofitar el viatge que hi feia una ONG per fer de breus corresponsals d’un país el patiment del qual ens havia encongit el cor. Vam cometre algunes imprudències, com ara passar d’estranquis la frontera per visitar el sector dominat pels paramilitars serbis de Bòsnia, vam parlar amb gent d’un i altre bàndol, vam conèixer el patiment dels civils supervivents -tothom havia perdut algú, tothom-, i la ingent feinada de reconstrucció física, política i moral que els Balcans tenien per davant. Entre els voluntaris catalans, que eren molts, tant allà com aquí, hi havia un professor jove de relacions internacionals de la UAB, militant pacifista i pròxim en aquell moment a ICV: Raül Romeva. Aquell mateix any va reunir el fruit intel·lectual de la seva experiència en un llibre de caràcter acadèmic: Bòsnia-Hercegovina: lliçons d’una guerra.

Ahir, Romeva era al banc dels acusats i el seu advocat feia l’al·legat final davant del Suprem per intentar deslliurar-lo de la condemna ferotge i dissuasiva que pretenen els poders de l’Estat per a ell i els altres presos. Una de les crítiques fetes a Romeva, escrita segurament mentre el cunyat de torn menjava un bol ple de crispetes, és que justament ell havia de saber que la UE no faria res i que la tardor del 2017 els catalans estàvem sols. Ja arribarà el moment en què explicaran amb detall les converses, pressions, oferiments i la informació que traginaven. Però si fem una lectura del llibre de Romeva del 1997 hi veurem algunes coses interessants. Com, per exemple, que en fins a 10 ocasions la comunitat internacional (la UE, l’OSCE, l’ONU) va forçar serbis, eslovens, croats i bosnians a seure en taules de diàleg. I el més rellevant: els intents de mediació van començar abans que es disparés cap tret, just quan Eslovènia estava a punt de proclamar la independència. Però no van tenir èxit: perquè feien tard, per la determinació de les noves repúbliques a tirar endavant, i per la de Sèrbia d’impedir-ho en un primer moment, i de guanyar territori un cop assumida la desintegració de Iugoslàvia.

Dels tres actors de la tardor catalana –Generalitat, Estat espanyol i UE–, només un va actuar tenint al cap les lliçons balcàniques: l’independentisme, que va renunciar a implementar la República veient que els altres dos actors no tenien cap inconvenient a repetir els errors antics. La UE, incapaç de reconduir la crisi cap a una mediació, i l’Estat, disposat a tot per mantenir la integritat territorial contra la voluntat dels pobles que en formen part.

Resulta que l’únic que sabia bé la lliçó, i que va actuar per no repetir-la, és qui ara seu al banc dels acusats.