Ètica i política

Hi ha una anècdota prou coneguda que té José Luis Aranguren i José M. Valverde com a protagonistes. I és que, arran de l’expulsió de la universitat del primer –n’era professor d’ètica– per part del règim franquista, el segon –professor d’estètica– va renunciar a la seva càtedra en solidaritat. A fe que de manera ben original. Per tal que ho feu amb una màxima que ha fet fortuna: “Nulla aesthetica sine etica, ergo apaga y vámonos.” És el que té la repressió: esmola l’enginy fins a extrems insospitats. En aquest cas, en vincular irònicament ambdues disciplines a l’ombra de l’enunciat de Ludwig Wittgenstein: “Ètica i estètica són el mateix.”

Un vincle, val a dir, que té un origen llunyà. En el cas grec, quan Plató postula que “allò bell” s’identifica amb el “bé” i la “veritat”, atès que la bellesa fa una aportació moral a l’individu, i àdhuc a l’Estat. Així doncs, Plató mateix veu en la figura de l’aristòcrata l’encarnació del kaloskagathos –de “l’home bell i bo”–, posseïdor d’una areté –virtut– completa, intrínsecament necessària per poder guiar amb just criteri l’intel·lecte. Dit altrament: en absència d’un fonament ètic no hi ha possibilitat de bon govern. El tret central d’aquesta tesi, és que el governant havia d’adquirir una educació específica que reunís, a parts iguals, els principis estètics –kalós– amb els ètics –agathós. De fet, Aristòtil, empra el terme kalokagathia com a sinònim de la raó ètica que ha de regir totes les obres.

En realitat, és aquest un ideal que no ha trobat llur materialització en la política moderna. Ben al contrari, la deriva intel·lectual –pura demagògia en acció– de les classes dirigents està arrossegant l’estat de dret a una involució antidemocràtica. Crec, honestament, que ara mateix hi ha una distància insalvable entre el sufragi –la ciutadania– i les institucions polítiques. Que el que caracteritza les formes de govern contemporànies és, precisament, l’elitisme tecnocràtic i una partitocràcia en franca decadència. L’opacitat –en plena era tecnològica– s’imposa a bastament com a estratagema de control del demos. En aquest context, resulta preocupant la progressiva pèrdua d’allò que hauria d’insuflar vida a la política: l’imprescindible nexe entre poder i àgora. Una pèrdua gens dissimulada quan es pretén justificar en l’aparença el que en el fons no es pot justificar de cap manera.

I és que si l’estètica del gest no preserva el seu component ètic d’origen, aleshores, estem parlant de formes sense continguts. S’entén èticament aquell horitzó en què la pràctica política salvaguarda la veritat. Al capdavall, els règims totalitaris es refugien en la forma. Perquè –tornant a l’Hèl·lade– si recordem que en els murs de l’antic Temple d’Apol·lo hi resava: “El més just és el més bell” i també la inscripció “Meden agan” –“res en excés”– es veurà la importància que té recuperar l’equilibri entre ètica i estètica. Que és com dir l’harmonia entre pensament i obra.