Keep calm
Metges
Els nostres metges ens generen dependència. Dependència vital. Per això la cara de l’home que estava concertant la propera visita amb el seu metge era tot un poema. Com que no tenia hores disponibles? Com que n’havia de triar un altre? Ell volia el seu metge de tota la vida! Al final, abaixant la veu, la persona del taulell li va donar la notícia: el seu doctor s’ha mort. El nostre home va venir blanc. No se’n sabia avenir. Però si era més jove que jo! La seva perplexitat era total. I ara què? No hi podem fer res, li deien des del taulell. Haurà de passar les visites a qualsevol de les tres doctores que tenim a la mútua... Desconcert i desolació a la cara. Si el meu metge se’m mor i era més jove, què puc esperar jo mateix que no soc metge i soc més vell. Aquell dia, l’home va haver d’entendre que estem sols i no ens podem refiar ni del propi metge... Una vella aristòcrata anglesa, Margot Asquith, deia una cosa entranyable sobre el poder vital que donem als metges: “El meu vell amic, el bon rei Jordi V, em va dir que no s’hauria mort mai si no hagués estat per aquell vil doctor, Lord Dawson of Penn.” Els metges, a vegades també et fallen encara que siguis rei del Regne Unit de la Gran Bretanya i emperador de l’Imperi. Hi ha una llarga tradició que projecta dubtes sobre els mèrits de la medicina i les seves virtuts curatives. Es podria resumir en una dita: “Déu et cura i el metge et cobra la visita.” Hi ha moltes sospites que apunten a considerar que l’art de la medicina consisteix a tenir distret el pacient mentre la natura va fent la seva feina (tant si és per curar-te com per eliminar-te). Segurament per això Oscar Wilde solia dir que ell només anava al metge quan es trobava bé. En aquest cas la visita era reconfortant; però si hi anava quan es trobava malament, la visita resultava molt depriment. Els que han tingut molta experiència en el tracte amb metges arriben a la conclusió que la gran recepta que et donen es basa en tres principis: menjar el que no et ve de gust, beure el que no t’agrada i no fer mai res del que et faria il·lusió.