El soroll i la fúria

William Faulkner m’ha atret de jovenet. Mentre anava fent la meva biblioteca, com fem tots moguts cap un o altre autor ves a saber per quins impuls adolescent, per quin neguit, Faulkner, Sartre, Pedrolo, m’enlluernaven tot i la dificultat i exigència que em reclamaven alguns dels seus escenaris i plantejaments (i encara m’enlluernen tot i la gradació de les dificultats). Tot era entrar en una llibreria i remenar fins a marxar amb Las palmeras salvajes, El ruido y la furia, Luz de agosto, Santuario, Mentre agonitzo, que em traslladaven cap al Mississipí i el monòleg interior. Hi ha algun d’aquests títols que encara m’espera i el temps no perdona. Per això em va fer especial il·lusió que aquest estiu passat Edicions de 1984 publiqués Llum d’agost, i ara acabi de publicar Mentre em moria, totes traduïdes magníficament per Esther Tallada. I diuen que l’editor Josep Cots vol continuar ara amb Les palmeres salvatges. Faulkner ha entrat aquesta setmana en el judici del procés vist per a sentència, a través de l’advocat Xavier Melero, que va esmentar la pel·lícula Amanece, que no es poco, on el guàrdia civil que encarna José Sazatornil diu que al poble que supervisa tots són fanàtics de Fulkner (per Faulkner). Melero expressava el seu desig d’arribar a un futur d’ arcàdia on poder discutir sobre Faulkner, com a gran debat, i aparcar-ne d’altres. Temo molt que abans s’hauran d’aclarir una pila més gran de problemes, i penes de presó. Hi ha qui diu que davant les dificultats de lectura que poden tenir algunes de les obres de Faulkner, el millor és no desanimar-se; que si no s’entén tot, el millor és deixar-se endur pel sentit general, copsar la sensació i deixar-se portar, com t’arrossega el riu. Potser és per això que en aquest present de dificultat comprensiva, davant de tants malentesos, acaba imposant-se un sentit faulknerià de la vida. Potser és millor viure de sensacions, que ens deixem endur pel corrent, i no acabem d’entendre ben bé què és el que ens passa.