El joc democràtic

Presentar-se a unes eleccions i guanyar no necessàriament vol dir manar. Ha passat abans, ha passat en aquestes eleccions municipals i tornarà a passar en el futur. No només en els ajuntaments. Ha succeït també en els comicis catalans, per exemple. Quan Artur Mas va ser proclamat vencedor per CiU i l’olivera el va deixar a l’oposició perquè sumava. Això és el joc democràtic. Si no sumes, has de buscar suports. El que passa és que els electors tendim a justificar o destrossar un pacte basant-nos en les simpaties que tenim pels actors de l’entesa. Si remen a favor, l’aplaudim. Si representa els que no ens agraden, el condemnem. És humà, però no pràctic. La llei electoral és molt clara. I els mateixos partits que, en funció de l’acord de torn, en desbarren són els mateixos que al Parlament de Catalunya fa legislatures que tenen parada la nova normativa catalana. Per què? Simplement a molts no els interessa fer-ho perquè, de fet, ja els va bé com està. Si ha de governar el vencedor o no s’ha d’aclarir. D’opcions n’hi ha, i estan plantejades. Com la segona volta que fan en altres països.

Ahir alguns mitjans, sobretot espanyols, s’esgarrifaven per la intervenció del president Quim Torra en el pacte del seu poble natal, Santa Coloma de Farners. El més sorprenent, però, és que també ho feien alguns líders –en actiu o ja apartats– que en més d’una ocasió han donat instruccions als alcaldes sobre cap on havien de tirar. D’exemples, n’hi ha molts. Com quan, ja fa força anys, des de la plaça Sant Jaume es va forçar un pacte a tres a l’Ajuntament de Girona. Ho han fet tots. Algú s’escandalitzaria de saber que Pedro Sánchez o Mariano Rajoy, per posar dos noms, hagin agafat el telèfon algun cop i hagin vetat alguna cosa? La política és així, i tampoc cal ser ingenus.

Però no s’enganyin. Avui començarà la batalla real dels pactes postelectorals: la de les diputacions catalanes, que és on hi ha el poder real i es remenen els diners de veritat. Tot això que ha passat fins ara ha estat un aperitiu.