Exemplaritat pública

El mot exemplaritat ha estat reivindicat en els darrers anys. La ciutadania exigeix als representants polítics i als líders socials, econòmics, educatius, religiosos i culturals que siguin exemplars. Enfront de la corrupció i de la crisi de credibilitat de les institucions públiques, el valor de l’exemplaritat és molt anhelat. Amb tot, rarament es reflexiona sobre el significat d’aquest mot i les seves conseqüències pràctiques. Si fixem l’atenció en el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, exemplaritat és la qualitat d’exemplar.

‘Exemplar’ és un mot que té tres significats molt distints: Primer, es refereix a l’escrit, imprès, dibuix, tret en nombre divers d’un mateix original, fet amb un mateix patró, motlle, etc. En segon lloc, evoca l’individu d’una espècie o classe d’animals, de plantes o d’objectes, que figura en una col·lecció, i, finalment, exemplar vol dir que pot servir d’exemple, de lliçó. Per exemple, una vida exemplar. D’entre aquest conjunt de significats, el més rellevant, des d’un punt de vista ètic, és el tercer. Ser exemple per a algú és ser un referent, algú que es converteix en model a imitar per la seva manera honesta de comportar-se.

Quan els ciutadans reivindiquen que els líders socials, econòmics, polítics, religiosos i culturals siguin exemplars, significa que esperen que tinguin una forma d’actuació pública que sigui digna d’imitació per part de la ciutadania. Això, naturalment, exigeix molt. Els qui ostenten responsabilitats del tipus que sigui són minuciosament observats i s’espera que actuïn amb fidelitat a les lleis i que tinguin comportaments ètics. No podem perdre de vista que en les societats es produeix el fenomen mimètic, que consisteix en el següent: les masses tendeixen a repetir i a reproduir formes, llenguatges i procediments que observen en els seus referents, en els seus models o arquetips. Els referents són presentats a la massa a través dels mitjans de comunicació. A través d’aquesta finestra, la ciutadania té coneixement del que fan, del que diuen, de com vesteixen, de com actuen, de quines són les seves prioritats. Hi ha referents, però, que no són visibles, perquè no apareixen pels mitjans de comunicació i, no obstant això, són persones que són imitades, respectades i seguides per altres persones que les tenen com a referents. Així, doncs, hi ha referents que, gràcies als mitjans de comunicació, tenen un camp d’influència immens, planetari fins i tot; mentre que altres tenen un camp de ressonància molt menor, però gens irrellevant per a les persones properes que els segueixen i els tenen com a exemples de vida.

Molt sovint, els mateixos referents no són conscients d’aquest fenomen, no imaginen la capacitat d’influència que tenen en els seus seguidors, ni el pes que tenen les seves decisions en altres persones. El cas és que, sigui d’una manera conscient o inconscient, els referents marquen tendències i formes d’actuar a nivell col·lectiu. Quan reivindiquem exemplaritat pública, reivindiquem que les persones que ostenten responsabilitats d’ordre col·lectiu, sigui en el terreny que sigui, actuïn honestament, siguin justes i prudents i respectin el marc legal que ens hem dotat.

Ser exemple per als altres, però, no és fàcil. Tot ésser humà és fràgil i vulnerable i, per tant, també els referents poden sucumbir a l’error i cometre errors i incoherències en la seva forma de viure. Sovint s’espera que el referent sigui un ídol, una espècie de figura incòlume a la caiguda, al mal, un ésser infal·lible. És un error; els referents també s’equivoquen, fracassen i cauen. Aspirar a ser un exemple per als altres és un horitzó difícil de viure, perquè exigeix coherència, humilitat, justícia i prudència, però solament podem exigir que els altres siguin exemplars en la vida pública, si cadascú, cada ciutadà, a petita escala, es compromet activament en la recerca de l’excel·lència.