Escalada difícil de controlar

Una de les conseqüències de la guerra que va enfrontar l’Iraq i l’Iran entre el 1980 i el 1988, va ser l’enfonsament de petroliers que s’abastien d’un d’aquests països en guerra o de mercants que topaven amb mines al golf que uns anomenen Pèrsic i altres Aràbic. El juny del 1984 van morir set mariners espanyols d’un vaixell amb bandera liberiana per l’atac d’un coet iraquià prop de la terminal iraniana de l’illa de Jarq, i quatre anys després morien quatre mariners del petrolier Barcelona atacat per l’aviació iraquiana al port de l’illa de Larak. Si l’autoria iraquiana era clara quan els vaixells eren enfonsats prop d’algun port iranià, en altres casos, sobretot a mar obert, l’autoria no s’aclaria. Però aquell conflicte va generar nombrosos episodis d’increment del preu del cru i va perjudicar també Kuwait, Qatar o els Emirats Àrabs, que, tot i estar políticament més a prop de Bagdad que de Teheran, patien les conseqüències del conflicte, donat que els seus vaixells només podien sortir per aquelles aigües.

L’episodi del conflicte actual entre l’Iran i els Estats Units, amb l’abatiment per l’Iran d’un dron espia nord-americà, té lloc després dels sabotatge a quatre petroliers en aigües dels Emirats Àrabs. Sabotatges dels quals Washington va responsabilitzar l’Iran, i que van tenir lloc el mateix dia que el primer ministre japonès, Shinzo Abe, era a Teheran reunint-se amb el president, Hassan Rouhani, per mitjançar en la tensió generada per l’anunci de Washington que sancionaria els països que encara continuen comprant cru iranià. Una mediació que l’Iran necessita, donat que és el principal perjudicat del trencament de l’acord nuclear. I més enllà que aquest context prebèl·lic pugui beneficiar els conservadors que no volen que el regim s’obri, l’abatiment del dron, reconegut pel nou comandant en cap de la Guàrdia Revolucionària, Hussein Salami, ha estat aplaudit també pels sectors més moderats i prooccidentals del règim.

L’Iran, que fins ara ha complert segons l’Organisme Internacional de l’Energia Atòmica (OIEA) tot el que establia l’acord, ha gallejat anunciant que la setmana vinent començarà a superar la quantitat d’urani emmagatzemat i, uns dies més tard, aquest urani superarà el límit d’enriquiment de 3,67% que fixa l’acord. Un moviment previsible en la partida d’escacs que juguen Washington i Teheran.

No està clar si la decisió d’avortar l’atac a instal·lacions iranianes que va ordenar Trump com a represàlia a l’abatiment del dron es va prendre per pressions del mateix Pentàgon, que considera un error obrir aquest front, o de Trump, que diu que s’ho va repensar després de saber que podria morir molta gent. Però, si s’obre aquest front al golf, no només perjudicarà l’Iran i el tràfic marítim internacional com als anys vuitanta, sinó que també afectarà la fràgil situació de Síria i l’Iraq. Trump i l’Aràbia Saudita volen debilitar l’Iran. Però si continua aquesta escalada ningú no podrà controlar els danys.