la crònica
Mercadeig insuportable
S’ha acabat temporalment el mercadeig insuportable d’alcaldies i de pactes ocults contraris al que s’havia defensat durant la campanya electoral. Amb això no es fa res més que consolidar un frau als electors del darrer 26 de maig. Mercadeig insuportable, sí, amb totes les lletres i en majúscula. Ja són molts dies de pactes que contravenen la decència i el saber fer cap al guanyador. En aquest fangueig polític, que fa caure la cara de vergonya, vull fer dues observacions. La primera té a veure amb els missatges expressats al llarg de la campanya electoral. Són els missatges ideològics, de principis irrenunciables, que donen un signe d’identitat propi de l’opció política representada. És la captació de vot i la fidelització del votant. Els cordons ideològics, mal anomenats sanitaris, ha estat l’expressió de moda. Tots han fet teatre i del bo. Recordeu qui són els de la dreta covarda i els del penell taronja? Sí, aquests. I un cop s’acaba la funció, observem que tot és ficció. La segona observació és que els grans partits han fet tot el contrari del que han promès al llarg de la campanya. El “mai” no farem pactes es converteix en un “veurem”, fent de la necessitat virtut. Queda molt lluny l’exercici de la coherència política i el respecte als votants. Els pactes o governs Frankenstein i els partits okupa s’han naturalitzat entre els usuaris d’aquestes expressions. És un frau que et fidelitzin per un projecte a la pesca d’uns vots i després oblidar-se dels compromisos. És un frau marcar línies vermelles i després traspassar-les. És un frau demanar el vot condicionat a l’ús que se’n farà i després fer tot el contrari. D’una manera diferent però les polítiques de blocs, dels grans blocs, encara són una realitat.
A Catalunya, els efectes d’aquest estil de fer política han estat d’un altre estil. No s’han observat rèpliques del patró per part dels partits. Acords de sobiranistes amb signants del 155, unionistes que voten o pacten amb sobiranistes, sobiranistes que no s’entenen, unionistes que es barallen, governs de llistes menys votades i llistes més votades que no governen. És una situació que torna a obrir el debat de la modificació de la llei electoral, modificació poc viable perquè en política de blocs n’hi ha de beneficiats, o uns o els altres. Per fer més clars aquests punts de vista podem comparar el que havien dit i el que han fet sobre pactes partits d’àmbit estatal com Ciutadans, Vox o el Partit Popular a Castellà i Lleó, Múrcia, Granada, Almeria, a Castella-la Manxa, Canàries o Barcelona per posar uns exemples . Observem atònits com s’aproven pressupostos a canvi de modificacions retrògrades i masclistes de determinades lleis. I ens preguntem per què les esquerres tenen problemes d’entesa als ajuntaments de Barcelona o a Girona, si el que es tracta és d’impulsar, segons ells, uns canvis en les polítiques socials o els drets dels ciutadans? La discreció a Girona és digna d’admirar. I des d’aquí els felicito. Els pactes polítics que s’han signat són sempre la conseqüència dels desitjos conscients dels partits signants i que no són altres que els desitjos de poder, desitjos ancestrals de l’espècie humana vinculats a la supervivència, en aquest cas supervivència política. Uns desitjos que actuen de motor de motivació per obtenir els objectius i unes actituds que en forma de conducta condueixen a l’objectiu, el poder. Quan la tossuda realitat ens confirma que els desitjos conscients es vesteixen de falses promeses, no només són un frau sinó també el furt dels nostres anhels polítics. El frau com a engany, forma part dels instints més primaris de l’ésser humà: el poder. I si això no té conseqüències, perquè la memòria és molt feble, la desafecció és el següent pas.