(!)

A vegades les lletres esdevenen una nosa per explicar el sentit profund de les coses, són sobreres, prescindibles. Hi ha significats que caminen sols, sense la necessitat de repenjar-se en la crossa de l’abecedari, lliures de la juxtaposició de pals, serpentins i grafies de forma i significat capritxós. És com el silenci, que si s’escolta amb atenció diu molt més que el so desordenat de les paraules convertit en soroll.

Un parèntesi, sense anar gaire lluny, és abstracció pura, no necessita cap lletra per ocupar l’espai, cridar l’atenció, prendre vida i omplir-se de contingut. Tothom identifica un parèntesi, l’espai ínfim que respira atrapat entre dos diminuts signes corbs. Un parèntesi és ordre perquè endreça i acota el discurs, és llibertat perquè és un espai obert, és perfecció perquè és simètric, és enigma en estat pur perquè és buit de tot i ple de no res. Els parèntesis estan fets de buidor per ser omplerts de matèria, substància il·limitada. En el seu interior tot hi té cabuda. És un armari sense fons, un llençol infinit, un rebost de lleixes interminables.

Tothom sap què és, perquè tothom s’hi identifica, tothom s’hi veu reflectit, tothom tragina el seu parèntesi, perquè la vida mateixa és un parèntesi, un lloc efímer en el trànsit entre el no res i l’infinit. Això mateix, la vida com un petit gran contenidor que cal omplir de contingut. Si tot plegat es redueix a un instant sideral, que sigui positiu. I tant que sí, només faltaria. Llarga vida a l’exclamació que ara i aquí s’exalta (!).