Protocol rígid en el cas Puig

He de dir, per la part de parcialitat que pot tenir la meva reflexió, que sempre he estat un gran admirador d’Arnau Puig. Tots els que ens hem dedicat al periodisme artístic i a la divulgació de l’art en som deixebles. He coincidit en moltes situacions amb ell i sempre em feia la mateixa reflexió: com un mite històric de l’art català va per la vida amb la senzillesa del qui sap que tot està per aprendre? Me l’he trobat des de la performance més estrambòtica a l’acte institucional més formal. El cervell de Dau al Set fent bo el plantejament que l’avantguarda no és ni un estil ni una moda, sinó investigar sempre. Per això m’ha sorprès que les institucions artístiques d’aquest país hagin estat tan primmirades a l’hora d’acollir el llegat d’Arnau Puig que en aquest moment intenta gestionar Bonart. Tot i que s’ha dit que no tot era prou interessant i que lògicament les institucions no es poden responsabilitzar de tots els llegats que es generen, el cas d’Arnau Puig és singular. És un nom de referència d’un moviment que ha alimentat tota la producció artística catalana que ha vingut darrere. Dau al Set és tan referència per a un pintor realista com per a un artista conceptual i també per a un grafiter. Per tant, penso que en aquest cas el valor simbòlic, i soc dels que pensen que cal anar amb compte amb els simbolismes, estava més que justificat. Que potser uns papers tenen més valor que altres? Potser el temps els pot fer canviar de valor. Un estiu de fa deu o dotze anys, era a Toledo, a Carpio de Tajo, i em van dir al bar del poble que un senyor havia preguntat per mi, després vaig saber que era l’Arnau i que era per terres castellanes estudiant sobre la relació de la religió, l’Església i el poder. No parava ni a 40 graus a l’ombra.

Sigui quin sigui el destí final de l’arxiu, encara no tenim prou afinat el mecanisme de valoració d’aquests llegats que, no ho oblidem, sempre tindran singularitats que faran que no encaixin en els protocols ja establerts.