Nostàlgia

La nostàlgia és la terra natal dels que ens hem fet grans. Nostos vol dir retorn; algos, sofriment. No hi ha res que la prohibeixi, però amb el temps la nostra percepció del que vam fer o del que vam ser genera molta més empatia que tots els Marchenas i tots els altres poders de la terra: executius, legislatius, mediàtics… No va pas tenir el seu millor dia Marcel Proust quan va escriure que recordar les coses del passat no vol dir que les recordem com eren. Qui és que no sabia encara que modelem, embellim o denigrem el que vam viure segons què sentim o què volem que ens convingui? Sovint, la nostàlgia és també un sentiment col·lectiu. Llavors, allò que vam fer o que vam ser ens cau al damunt com una llevantada. El cap de setmana passat, els de 50 anys del meu poble van celebrar els primers 30 anys d’una entitat que es deia la Tabacalera. Van beure, van fumar, van fer tot allò que no convé dir. I van tornar a sentir grups que feia temps que ningú no sentia. En el tros de territori on visc, alguns d’aquests grups van ser els primers a fer ska de la mateixa manera que, de petit, jo sentia a parlar a la meva àvia d’un noi que es deia Jaume Vilallonga, a qui tothom deia Jimmy Charleston perquè era el que ballava millor el xarleston en tot el poble. Cada generació té la seva terra natal. I té la dimensió que té. Potser ningú no hi va acabar de viure mai, però anys més tard, sempre hi ha qui ho enyora, qui ho reivindica i, si és que s’organitza res, molts hi tornen perquè els sembla que és bo retrobar-se. A mi em sembla que allò que hem convingut entre tots que vam ser és el que vam ser. I que, quan tot un col·lectiu de gent fa una lectura concreta d’un determinat passat, ho sol fer més lliurement i sobretot més desinteressadament que la lectura que ens arriba des de l’altra banda. Sigui l’Estat o qualsevol dels poders fàctics.