La pau d’Islàndia

El país més pacífic del planeta de nou torna a ser Islàndia. I dels 163 que observa el Global Peace Index, l’Afganistan està a la cua i és el més conflictiu. De manera quasi imperceptible a nivell global, la pau “millora”, però en algunes zones empitjora inexorablement. La pau mundial s’estudia a partir de 23 indicadors quantitatius i qualitatius. L’Índex Mundial de la Pau deixa anar constatacions que ens semblen naturals i no ho són. Europa és un dels millors llocs del món per viure, en termes de qualitat pacífica. El rànquing, que es pot veure a www.visionofhumanity.org [http://www.visionofhumanity.org/] mostra els nivells de pau, permet comparar països i és una eina de l’Institute for Economics and Piece (IEP) que permet saber, per exemple, que Espanya està retrocedint. De fet ha baixat tres punts, i se situa ara en el número 32, quan fins ara era en el 29. Naturalment els nivells de violència de l’1 d’octubre no han passat desapercebuts als compiladors de la llista. L’IEP, que té oficines centrals a Sydney però delegacions a la Haia, Mèxic, Brussel·les i Nova York, creu que la pau és un valor que no es pot desvincular, per exemple, de l’emergència climàtica –ja no se’n diu canvi climàtic, sinó urgència o emergència, perquè el deteriorament del planeta és una evidència i està relacionada amb la migració–. Té a veure la pau amb la revetlla de Sant Joan? Doncs potser sí. Els ingents pilons de petards, llaunes buides i deixalles que una festa d’aquesta índole deixa sobre la capa de la terra i sota el mar són certament indicadors per a la pau, també.

Les dades són eloqüents. Només un país, Geòrgia, és més pacífic que l’any passat. La tendència global és que es va deteriorant el nivell de pau mundial, i sobretot a la regió MENA (Orient Mitjà i Nord d’Àfrica), on ha empitjorat un 75% en comparació amb l’any passat. Alguns territoris milloren: Egipte, Ucraïna, Rwanda. La conseqüència és que el món, avui, és menys pacífic que fa deu anys. A la feina esperem dos naixements aquests dies, la Candela i l’Olivia. Totes dues s’enfronten ja amb aquestes dades i amb el fet de ser nenes en un món en què encara la desigualtat de gènere persisteix i no contribueix tampoc a pacificar l’ambient. Diem sempre que hi ha molta feina a fer, però en realitat el que tenim davant és molta feina per desfer, molt conflicte per mitigar, molta despesa militar per retallar, molta inversió en educació per augmentar i molta introspecció a fer.

La pau no és un valor que sorgeix de fora i el comprem o no. La construcció de la pau demana consciències solidàries, sostenibles, dialogants, i això no és qüestió només de polítiques globals, sinó també de convenciments particulars. Serge Stroobants, director d’operacions per Europa i MENA de l’Institute for Economics and Peace, i antic coronel de les Forces Armades de Bèlgica comentava que els països més pacífics són Nova Zelanda, Àustria, Portugal i Dinamarca, i que per tant la pau no és de dretes o d’esquerres, sinó que respon a mecanismes de democratització i de salut cívica i social que van més enllà dels règims polítics determinats.

L’estudi inclou variables internes com violència i criminalitat, i externes, com la despesa militar i les guerres en què participa el país. Concretament utilitza indicadors com el nombre de guerres (internes i externes) i també el nombre de morts en guerres externes. També s’hi comptabilitza el nivell de conflictes interns relacionats amb estats limítrofs, el nivell de criminalitat percebuda en la societat o el nombre d’homicidis i manifestacions violentes etc. La pau d’una regió té correlació amb el nivell d’ingressos, educatiu i d’integració regional. Els països pacífics tenen alts nivells de transparència i baixos nivells de corrupció. Els països democràtics petits, estables i membres de blocs regionals solen tenir bona puntuació en aquest índex, com és el cas d’Eslovènia, per exemple.

En la presentació de l’Índex a Catalunya la periodista i experta en relacions internacionals Carme Colomina es preguntava si aquesta llista és una mena d’informe que anomena els països per fer-los sentir avergonyits. Stroobants li va respondre que naturalment quan ho publiquen “hi ha reaccions”, però molt sovint és de països que el que volen és corregir-se, i demanen als autors de l’informe com poden millorar. L’autocrítica aquí és essencial, perquè la pau no és un regal només, sinó una conquesta. Us voldria acomiadar desitjant-vos que us n’anessiu en pau, però prefereixo que feu les paus primer de tot amb vosaltres mateixos. Nosaltres som, molt sovint, el primer obstacle per a la pau.