Llàgrimes de cor grec

Perquè la realitat acabi assemblant-se a ella mateixa fa falta que passi vora un segle, el temps que més o menys vam tardar a reconèixer les fileres de republicans que es dirigien a la frontera l’hivern del 1939 en l’èxode massiu de la població de Síria del 2015. Agafaves una fotografia de Robert Capa del final de la Guerra Civil espanyola i una altra de les que subministra qualsevol de les agències internacionals que avui cobreixen les guerres d’arreu del món, i semblaven fetes el mateix dia, a la mateixa recta polsosa de carretera, enfocant els mateixos infeliços amb mantes i marranxes a coll, gairebé vestits amb la mateixa roba i agafant de la mà criatures que també es fregaven els mocs amb un revés de màniga esfilagarsada. Perquè la realitat es plegués sobre si mateixa fins a foradar-se, fins a vomitar de veure’s reflectida sense millora a l’altra banda, calia un treball d’erosió sostingut i prolongat de com a mínim una generació, encara que fos en direcció a la catàstrofe, encara que fos per empitjorar. Ara ja no s’ha d’esperar tant. Entre la fotografia d’Alan Kurdi, el nen kurd de tres anys que va morir ofegat en una platja de Turquia, i Valeria Martínez, la nena salvadorenca d’encara no dos que va morir a Río Bravo fa una setmana, han transcorregut amb prou feines quatre anys. No donen gairebé ni per a un canvi de govern, encara que fos per anar a pitjor. La pròxima criatura que ofeguem al mar o en una colzada de riu ja no ens farà ni la meitat d’efecte, excepte per la curiositat de comprovar si també morirà púdicament de bocaterrosa.

Susan Sontag parlava de l’atracció que, com a espectadors passius del drama, sentim per les imatges de l’horror. “Volem que el fotògraf sigui un espia a la casa de l’amor i de la mort”, escrivia. És un judici potser massa sever del nostre paper com a observadors commoguts, però qui de nosaltres podrà negar que la fotografia de la nena salvadorenca no li ha arribat al cor pel fet que va morir abraçant el seu pare? Perquè junts componien una certa bellesa shakespeariana? La solidaritat que sentim pel destí dels altres, uns altres que porten samarretes com les nostres i es banyen al mateix mar, és la cuirassa de la nostra innocència, el pretext que ens estalvia de fer front a una realitat que íntimament considerem incorregible –“intractable” en deia Sontag–, contra la qual ningú no espera que fem res, excepte plorar pels morts o enrabiar-nos per la detenció de la valenta capitana del vaixell de Sea Watch. I, mentrestant, la realitat es continuarà cargolant fins a escanyar-se, fastiguejada de tots nosaltres, i els Trump i Salvini del món, com tirans de tragèdia grega, despertaran també emocions sublims entre la claca espantosa dels seus adeptes.