Darrere del foc

Cada estiu, amb cada incendi forestal, es repeteixen les mateixes preguntes, se senten les mateixes respostes i s’obtenen els mateixos resultats (cap). Les flames hipnotitzen, tant si són d’una llar com si són d’un bosc, i sovint no ens deixen veure més enllà del crepitar del foc. Malgrat les campanyes de conscienciació i les precaucions, en un moment o altre el bosc sempre crema a causa de les altes temperatures, d’un accident, d’una negligència o d’un atemptat. Succeeix arreu i cada any en tenim exemples.

Per tant, el primer fet a considerar és si tenim prou organització, equips humans i materials per controlar el risc i els efectes dels incendis en un país que té un 67% de massa forestal. La segona qüestió és avaluar les polítiques de prevenció: aquest article és massa curt per fer-ho, però ningú no pot dir que no n’hagi tingut un coneixement reiterat per diferents mitjans.

I, finalment, la responsabilitat pública vers el medi natural. El bosc no és una varietat decorativa del paisatge, ni una nosa en el registre de la propietat, ni un recurs infinitament explotable. És una part del medi natural al qual aporta unes indispensables funcions d’equilibri climàtic regulant temperatures i col·laborant en la gènesi del recurs més preuat del planeta: l’aigua. Per bé que, com d’altres elements naturals, està manllevat per propietats privades, és indiscutiblement un bé públic. I aquesta és la clau de volta de la qüestió: només si els nostres governants són prou conscients de la seva responsabilitat vers el bé comú, actuaran d’ofici de manera decidida i insubornable i imposaran sense contemplacions les mesures necessàries per a conservar el bosc en condicions.