Vuits i nous
Arbres de Sau
“Una pel·lícula dels anys cinquanta mostra el paisatge del país
No sabia que el director de cine català que signava Ignacio F. Iquino (la F és de Ferrés, i era de Valls) havia realitzat l’any 1955 una pel·lícula situada a Sant Romà de Sau, el poble llavors acabat d’abandonar que estava a punt de ser cobert per les aigües del pantà al qual dona nom. L’altre dia la van passar per la televisió de Barcelona. Iquino té mala fama entre els cinèfils. Les seves pel·lícules són comercials com una mala cosa, estan fetes una mica de qualsevol manera i al final van ser monogràficament de “destape”. Sí, però... L’altre dia ho comentava amb Octavi Martí, subdirector de la Filmoteca de Catalunya: rient, rient, Iquino va mantenir una sostinguda indústria cinematogràfica radicada a Barcelona que va donar feina a molts equips tècnics i artístics, i va filmar molts paisatges de la ciutat i els seus voltants que avui tenen l’interès de les imatges retrospectives. Va fer a Esparreguera El Judes, la primera pel·lícula parlada en català de la postguerra, que al final la censura va confinar a centres parroquials.
La pel·lícula situada al poble que avui només ensenya la punta del campanar i que si ensenya més és senyal de sequera es titula Camino cortado. Quatre atracadors fugen amb un cotxe. Davant un control policial, trenquen per un camí. El camí els du a Sant Romà de Sau, on no hi ha ningú, i queden atrapats. Veuen venir dos agents de la Guàrdia Civil. En maten un i fereixen l’altre. Pensant que el ferit els pot indicar el camí de sortida, el torturen. El guàrdia civil es manté irreductible. La pel·lícula diu que vol ser un homenatge a la Guàrdia Civil però els atracadors infligeixen a l’agent uns cops tan violents, cruels i seguits que sembla que Iquino hagués volgut donar satisfacció als espectadors que aquells anys poguessin sentir animadversió per a la Benemérita. D’Iquino es pot esperar tot.
Però jo volia parlar dels paisatges que s’observen a la pel·lícula. Als anys cinquanta Catalunya tenia pocs arbres, i tots semblaven joves i escanyolits. Sense adonar-nos-en, els boscos s’han multiplicat i espesseït. L’itinerari per carretera dels atracadors d’Iquino és difícil de situar i reconèixer. Els entesos atribueixen a l’excessiva floració una de les causes dels virulents incendis forestals. N’hi havia, llavors? La memòria, que pot fallar, em diu que no. Una de les solucions és esclarir els boscos, fins i tot eliminar-ne. Hi ha la funció clorofíl·lica, però, que deu haver augmentat i millorat; hi ha també els conservacionistes dels arbres... No hi entenc. El pantà de Sau va assegurar l’aigua a Barcelona i la seva àrea. Cada cop més sovint el campanar del poble enfonsat es mostra amb tota l’esveltesa, com el d’Iquino. Tornarem un dia a passejar per la desolació de Sant Romà de Sau?
