Vallverdú el jove

Diumenge al Castell del Remei, a l’Urgell. Passat Tàrrega, gir a la dreta en direcció a Balaguer. Els paratges de Lluís Companys, i, després de Boldú, una carretera condueix al castell, on hem quedat amb l’amic Vidal Vidal, l’escriptor de Lleida, i la seva dona, la historiadora Lluïsa Pla. Avui anirà de matrimonis ben avinguts i positius. En Vidal i la Lluïsa ens esperen al bar amb en Josep Vallverdú, el patriarca de les lletres catalanes –té 96 anys– i la seva dona, Antonieta Vilajoliu, de 89. Es van casar fa set anys, després que tots dos enviudessin. L’aparellament els ha provat d’una manera molt acusada, i en presumeixen. Ella, com observa en Vidal, té un aire de Doris Day, Che será... És vital, simpatiquíssima, una mica tro. “Una amiga em va dir quan va saber que em casava amb un senyor tan gran: ‘Bé, sempre us fareu companyia, perquè a aquesta edat la passió...’ La passió hi és tota, li vaig haver de respondre.” En Vallverdú d’algunes fotografies antigues era un home una mica ple i de cara arrodonida. Ha emmagrit en la direcció correcta. Una barbeta curta de les que ara es porten li ha afuat el rostre i es pentina els cabells blancs cap endavant. A l’església del Remei, adjunta al castell, hi ha un profeta pintat per Josep Obiols que hi té un aire. Es nota que l’Antonieta li ha fet d’estilista. Vallverdú vesteix una camisa florejada que li cau molt bé però que ni en Vidal ni jo gosaríem portar perquè la deixaríem per als de vint anys en avall. “No porto les camises que vull, no”, diu Vallverdú amb una rialleta. Es posa unes ulleres de sol aparatoses, espectaculars: “De dies no fan res però de nit trobo que hi veig millor.” Un tercer matrimoni, molt més jove que els altres tres, es fa present. En Tomàs Cusiné i la Mireia González són els propietaris del Castell de Remei. Ell és descendent d’Ignasi Girona, el constructor del conjunt. Aquest Girona és de la nissaga del magnat i banquer Manuel Girona. La Lluïsa l’ha estudiada tota. En Tomàs i la Mireia fan un vi de producció exquisida i limitada que només es troba a botigues i restaurants selectes. Ens porten a visitar els cellers, i tornem de mort a vida. A fora estem a quaranta-un graus. Havíem apuntat la possibilitat d’estendre l’excursió fins a l’estany d’Ivars, però és millor anar a dinar. Cargols, carn a la brasa, les especialitats de la casa. En Vallverdú està en plena activitat. Acaba de publicar un llibre de poesies: “No n’havia escrit, fins ara.” En Vidal en llegeix una. La “passió” per a l’Antonieta és evident. Ens diu que té enllestits uns records del servei militar. Parlem de 1945. Ens n’explica uns episodis i sembla que s’hagués llicenciat ahir. Quan consulta la carta de les postres diu: “Potser triaré els gelats infantils.” Admirables Vallverdú i companyia.