Què diran els homes?

El Parlament va ser durant dues hores de dilluns a la tarda un espai de dones. Un espai on predomina, o ho hauria de fer, la paraula i el debat i, sí, les dones, dilluns, durant dues hores, van poder fer de la cambra l’altaveu particular de les seves reivindicacions. Una diputada presidia l’acte mentre membres d’entitats civils explicaven des del faristol de l’hemicicle els punts de consens assolits en els grups de treball i que ara es presentaven com a reivindicacions del col·lectiu. I tot plegat en un acte simbòlic i amb l’aprovació d’un text que no serà vinculant si al final no s’aprova en un ple ordinari. Aquest és el repte i també el dubte: no són aquestes mateixes reivindicacions compartides pels homes? Ho veurem en el pròxim ple en què es ratifiqui la declaració aprovada durant una tarda en què els homes, els pocs i els únics que van accedir a l’hemicicle, ho feien, paradoxalment, per deixar constància fotogràfica de l’acte en els mitjans de comunicació. Tenint en compte que les 59 diputades de la cambra reiteraran el sentit de vot en el ple oficial, és correcte fer dependre la validació de la declaració en els homes diputats de cada grup parlamentari? Hi Introduiran esmenes? Deixaran a les seves mans la feina feta en els darrers quinzes dies? L’escriptora Virginia Woolf parlava de la necessitat que les dones disposessin de diners i de cambra pròpia, però hi afegia: la cambra, a més a més, s’havia de poder tancar amb pany i clau.