Estratègia i decisió

La divisió de l’independentisme és difícil d’entomar, però encara ho és més que cada cop sigui més difícil de copsar l’existència d’una unitat estratègica que ofereixi un horitzó per fer efectiva la República en un termini raonable. Sembla que, com més emfàtica és l’exigència del president Torra sobre la necessitat d’un projecte comú, més per lliure vagin els diversos actors de la constel·lació sobiranista tal com es va percebre, per exemple, fa uns dies amb la presentació d’una iniciativa legislativa popular sobre la declaració d’independència a la mesa del Parlament.

L’únic positiu de l’episodi ha estat, al meu parer, la discreció amb la qual va passar aquell esdeveniment per al gran públic. Com era que a algú se li havia acudit presentar una ILP en aquesta matèria si la independència ja fou declarada el 27 d’octubre del 2017? Qui era al darrere d’aquesta iniciativa? I un cop presentada, com era possible que els membres del grup d’Esquerra Republicana a la mesa del Parlament, inclòs el president del Parlament, Roger Torrent, s’abstinguessin per impedir el debat sobre la llibertat de Catalunya per molt inoportú que fos el plantejament?

La incertesa dels projectes presents contrasten amb la determinació dels fets que van portar a l’octubre del 2017. Vist en perspectiva, tot i que la secessió catalana no s’acabés de consumar, es va llançar el repte de les màximes proporcions al qual es podia fer front sense violència. A partir del 20 de setembre d’aquell any es va forjar una majoria sostinguda a favor de la independència cohesionada en una actuació pacífica i democràtica i es va col·locar l’Estat en una tessitura que sols podia respondre a la demanda catalana amb repressió i amb violació de drets fonamentals com encara es posa de manifest.

L’unionisme recula elecció rere elecció a Catalunya, mentre que els abusos, especialment contra aquells polítics electes que són a la presó o a l’exili, s’intensifiquen precisament a causa d’un suport a les urnes cada cop més consolidat. Sí, és veritat que en el moment decisiu es va constatar que no hi havia estructures d’estat, enteses com a instruments de coacció capaços d’imposar la supremacia de la llei catalana que s’acabava de proclamar. Però és que si aquestes estructures haguessin estat embastades, així com un teixit d’aliances internacionals que haguessin impulsat un reconeixement del nou estat contra la voluntat espanyola, hauríem entrat en una espiral de conflicte d’alta intensitat al qual ni la societat catalana, ni els mateixos dirigents del procés, com ha estat admès diverses vegades, estaven disposats a assumir.

allò amb què aquesta estratègia prèvia al 27 d’octubre del 2017 no comptava era que, sense el conflicte d’alta intensitat, Espanya tractaria els protagonistes d’aquells fets com si la violència a gran escala hagués existit, i encara menys hauria estat previst que els agents de la Unió Europea donessin cobertura a la reacció desproporcionada d’Espanya per mantenir la unitat territorial i trair, d’aquesta manera, els valors fundacionals que van marcar l’organització continental: democràcia, drets humans i la voluntat que mai més no hi hagués guerres en sòl europeu. La realitat és que, de moment, la Unió Europea està tolerant a l’aparell de l’Estat espanyol, en la repressió de la causa catalana, allò que no permetria que es produís entre dos estats membres, cosa que, de fet, ratifica la necessitat de la sobirania i assenyala les coordenades de la nova estratègia que l’independentisme ha de configurar si pretén culminar amb èxit el seu anhel d’emancipació.