Refugiats climàtics

Un acolorit estol de roba estesa davant de l’estació de Saint-Charles certifica que som a Marsella, on la canícula mediterrània impedeix fer res durant el pic de la calor. Només cap al tard es pot anar a la Ciutat Radiant, un edifici amb carrers, botigues i un restaurant a l’interior, creat per Le Corbusier amb la missió d’allotjar els marsellesos que es van quedar sense casa amb la Segona Guerra Mundial. Un lloc fora del temps, de modernitat retro i visió renovadora.

Els marsellesos s’identifiquen primer pel barri d’on són i després per pertànyer a aquesta ciutat propera, amb un port vell de pescadors cridaners i grans corredors per a vianants i ciclistes esgarrapats a la xarxa de tramvies. Una senyora que fuma saluda amb un “Bonjour, Madame”. Tot flueix i tot està en construcció. Tot fa olor i tot batega. Fins que la calor obliga a recloure’s en un hotel de cinc estrelles, de parets amples, a canvi d’un cafè pagat a preu d’or. De cop i volta, t’has convertit en refugiada climàtica de luxe i a temps parcial. Un privilegi. Però, i si amb l’escalfament global no hi ha cap altra opció que protegir-nos en espais que només es poden permetre els més rics? El 2050 hi haurà 250 milions de desplaçats climàtics al món. I tots podem acabar-ne sent un. Com ens ho farem? Potser ens caldria posar fil a l’agulla d’una vegada i aplicar solucions radicals com va fer Le Corbusier. Perquè, no ens enganyem, el planeta serà sostenible o no serà.