Tribuna
Política indecent
Resulta curiosa la manera com la gent del poble, els votants, concedim impunitat als nostres polítics. Primer va ser la necessitat de deslliurar-se de la dictadura. Després de la transició vam permetre la corrupció sota el justificant que qualsevol cosa era bona si servia per esborrar Franco (cosa que ara podem veure que no va ser gens certa). Després les ideologies i les afinitats ens van portar a veure tots els defectes aliens i cap de propi, i ara, després d’aquesta última tanda d’eleccions convulses, estem comprovant de manera empírica una cosa que ja s’intuïa força, que la nostra classe política es rebolca en la més absoluta i global de les indecències, que està mancada d’ideals i de vergonya i que l’únic que compta és la cadira i els molts beneficis que porta implícits.
Assistim a la consumació d’un espectacle indigne, legal però molt indecent, d’una gent que jura per tots els déus que no pactarà amb determinats rivals polítics, que s’omple la boca de paraules grandiloqüents destinades només a captivar l’ànima de l’electorat dient-li allò que vol escoltar i que al final, moguts només per l’afany de conservar els privilegis i el sou (uns quants de ben segur ni es podrien ni guanyar la vida si no fos pels endolls polítics continuats) són capaços de trair tot allò que han dit, i de pas justificar-ho amb mil arguments ridículs que, malgrat tot, continuen convencent els seus acòlits.
Al final, i vist tal com està el pati, potser s’hauria d’aconseguir que les promeses electorals fossin una mena de contracte signat davant notari i que els electors tinguéssim dret a exigir responsabilitats en cas d’incompliment. Amb tota probabilitat els polítics ens mentirien menys, es riurien menys de nosaltres, i al final s’aconseguiria que els vots servissin per a alguna cosa i que els nostres drets com a votants anessin més enllà del dret a l’enrabiada i de la promesa íntima de no votar-los mai més. De pas potser també aconseguiríem que les paperetes electorals no s’omplissin de visionaris que només busquen pescar en aigües remenades i aprofitar-se del descontent general.
I s’hauria d’arbitrar també algun mecanisme que permetés que els votants no haguessin d’esperar quatre anys per mostrar el seu descontentament, una mena de vot de censura popular que s’oposés als pactes mentiders, a les polítiques falses, a l’engany sistemàtic i institucionalitzat, una mena de “com que no us vam votar per això que feu, fora, i al vostre lloc un altre”. Potser així els polítics s’ho pensarien dues vegades, no actuarien amb aquesta indecència, amb aquest afany de lucre personal i partidista i amb aquesta impunitat absoluta i ens estalviaríem molts ensurts i moltes decepcions. Ara per ara l’únic que ens ha quedat clar és que tots, siguin del color que siguin, ens enganyen i només es mouen sota una única divisa: “que rigui la gent i que jo vagi calent”.