Joan Baez

Montreux, sofisticada ciutat balneari a la riba del llac Leman i als peus dels Alps, està celebrant el seu 53è festival de jazz. Prop de l’estàtua de Freddie Mercury, que va viure a la ciutat, hi ha el Montreux Palace, on es va allotjar durant 16 anys Vladímir Nabokov, i que vostès es poden imaginar si han vist el Gran Hotel Budapest, de Wes Anderson. Potser no hi trobaran Ralph Fiennes com a conserge, però els assajos del festival de jazz, que s’acaba dissabte, li donen un aire de TBO.

Fa uns dies s’hi va allotjar Joan Baez per fer el seu últim concert a la ciutat suïssa. La veu se li apaga, diu. Però té 78 anys i una veu i una bellesa que fan morir d’enveja. Però sobretot manté el seu compromís amb l’activisme social i polític en els àmbits de la no-violència, els drets civils i els drets humans, convertint ara Silver Blade en un himne feminista. I per aquest compromís social s’ha pronunciat contra les càrregues de l’1 d’octubre, ha denunciat l’existència de presos polítics i exiliats i ha defensat el dret a l’autodeterminació.

La cantant de Staten Island serà aviat a Catalunya. Cada vegada que visita terra catalana es diu que pot ser l’última. Aquesta va ser la sospita l’any passat després de la seva actuació a Cap Roig. Però ara sí. Els d’aquest estiu seran els últims concerts de qui va convertir Bob Dylan en algú. La veu se li apaga, sí, i es fa acompanyar d’una veu jove per a les notes altes. Portaferrada, a Sant Feliu de Guixols, i Terramar, a Sitges, seran el seu comiat. Baez no es deixa portar per les emocions malgrat els seus himnes. Canta severa i somriu alhora. Però diuen que l’any passat es va emocionar a Calella per la reacció del públic en dedicar un fragment de Viatge a Ítaca als presos. Però la lliçó que s’haurien d’aplicar els polítics catalans és la seva frase: “Amb els anys he après que no pots plorar i cantar alhora.” O, dit d’una altra manera: la protesta no està renyida amb la proposta. O amb la política, que és el mateix.