Un idioma en retirada (1)

El desaparegut escriptor i periodista Miquel Pairolí (Quart, Gironès, 1955-2011) va publicar l’any 1996 a El Punt dos articles amb el mateix títol que, a tall d’homenatge, hem manllevat per al nostre escrit d’avui –Un idioma en retirada– en què analitzava, amb arguments contundents i molt actuals, la situació de la llengua catalana.

Hem recuperat els dos textos aquests dies en què el debat sobre el futur de la llengua ha tornat a ser ben present arran de l’emissió de Llenguaferits al 30 Minuts de TV3 i de la polèmica piulada del diputat d’ERC Gabriel Rufián demanant “més Rosalies i menys koinés” després de l’estrena de la primera cançó en català de la popular cantant de Sant Esteve Sesrovires.

En el seu article, Pairolí es preguntava, en primer lloc, després de llistar una desena de paraules com calçasses, llepies, pioc, esquerdís o escotorit, comunes fa cinquanta o seixanta anys, quantes persones joves les entendrien en aquell moment i, sobretot, quantes les continuarien usant. No responia a la pregunta, perquè la resposta era evident. Feu-vos el test vosaltres mateixos ara, el 2019, i segur que estareu ben d’acord en el que Pairolí afirmava tot seguit: “Cap llengua no ha desaparegut mai per mort traumàtica. Les llengües s’extingeixen lentament, a còpia d’anys, com a producte d’una contaminació. Els globus rojos de l’idioma català –el lèxic, les frases fetes, les construccions sintàctiques– es van debilitant, aigualint, desapareixen cada cop més en les noves generacions”.

En Pairolí presentava una visió que alguns trobaran certament pessimista del futur del català, però el seu diagnòstic no s’allunyava gaire, per no dir gens, d’una de les constatacions que es feien en el Manifest Koiné: “En paral·lel a l’arraconament social, la degradació qualitativa, estructural, de la llengua no ha parat de créixer en el camí de convertir-se en una mena de dialecte del castellà.” Per dir-ho en paraules de Pairolí: “La malaltia és discreta i el cos sembla que fa vida normal, fins i tot revifalles, però a les entranyes funciona el procés bioquímic que el va corroint.”

Com recordava al 30 minuts la prestigiosa geògrafa Anna Cabré: “Un dels trets que caracteritzen els pobles que han perdut la llengua és que ningú se n’ha adonat fins que ja no hi ha hagut res a fer.” Doncs això.