Perdem la llengua?

El recent reportatge de 30 minuts sobre la llengua catalana va generar un debat que ha sigut bastant positiu. Val a dir que hi ha una percepció ambigua respecte a la salut de la llengua. Per un costat la feina que fan els voluntaris lingüístics, les entitats i evidentment les administracions fa créixer el nombre real de parlants. Persones de famílies on el català ens era totalment aliè som reclutats com a parlants nous. Podem discutir si la qualitat del nostre català és suficient o si en fem un ús social ampli, però és indiscutible que el català creix i suma nous parlants especialment als barris on les famílies catalanoparlants són minoritàries.

Ara bé, aquesta percepció (personal i que reflecteix una realitat territorial molt limitada) és contrària a una altra realitat. El català està deixant de ser una llengua vehicular en alguns àmbits. Un exemple és com està retrocedint el català a l’àmbit de la política com a llengua vehicular. Per un costat, el PP ha utilitzat el castellà al Parlament amb la intenció de fer talls per als mitjans de comunicació d’àmbit estatal, ja que considera la política catalana com a subsidiària de l’espanyola i transmet la idea que el català és una llengua subsidiària del castellà. Per un altre, ens trobem Ciutadans que té el clar objectiu de fer que el català desaparegui com a llengua útil, fent del castellà la llengua vehicular de la seva acció parlamentària.

No és res nou, el PP i Cs tenen com a objectiu aconseguir que el català sigui una llengua domèstica i folkloritzada sense prestigi ni valor social. Però el que més em produeix perplexitat és com polítics de partits de tradició catalanista, com el PSC o comuns, es relaxen i ells també passen al castellà. En alguns casos per no fer cap esforç per parlar el català, en altres simplement per comoditat i en altres per fer un cert joc pervers lingüístic perquè creuen que adquireixen simpaties per votants castellanoparlants. Jo en seria un principal beneficiari de sumar-me a aquest joc d’abandonar el català com a llengua vehicular de la política. Un diputat independentista, castellanoparlant i que pertanyia a la branca del PSC menys catalanista, podria fer-ne ús com a construcció i aprofundiment del meu personatge polític, per no dir que com tothom em desenvoluparia molt millor en la meva llengua materna. Però si ho fes ajudaria a la substitució del català pel castellà.

Si una llengua perd el seu valor com a llengua vehicular en espais on ho era, és molt més fàcil que es produeixi la substitució lingüística. Potser l’àmbit de la política en nombre d’usuaris en som pocs, però la transcendència i projecció social i el prestigi que té que el català sigui la llengua vehicular de la política catalana transcendeix el nombre de parlants que l’utilitzem en aquest àmbit.