Equidistància sentenciada

El cap de setmana passat es va donar a conèixer la delicada situació econòmica per la qual està passant Iniciativa per Catalunya. La formació, que tradicionalment representava l’esquerra més esquerranosa, presentarà un concurs de creditors i camina, inexorablement, cap a la dissolució. No és pas que pugui sorprendre a ningú. Els hereus del PSUC han tingut una història plena d’anades i vingudes des de la seva creació el 1987, amb la marxa del Partit Comunista el 1989, la suma amb Els Verds i, posteriorment, amb EUiA, una formació nascuda d’una escissió justament d’ICV. La filosofia dels ecosocialistes ha estat sempre la mateixa: sumar. Sumar com més veus millor, ser tan heterogènia com sigui possible i tenir en la defensa social i els drets dels treballadors el seu leitmotiv. Però el cert és que mai ha sumat prou. Sempre ha estat un partit residual que ha viscut moments de glòria, sobretot a l’Ajuntament de Barcelona amb la incombustible Imma Mayol al capdavant i amb responsabilitats al govern de la Generalitat amb els tripartits amb ERC i el PSC.

Però el bon moment d’ICV fa temps que va passar. Amb aquest esperit de sumar ha acabat dissolta dins dels comuns i, avui, a banda dels consistoris, la seva presència es redueix a dos diputats al Parlament, dos al Congrés i tres senadors. Tots dins dels comuns. I un eurodiputat dins dels Verds-Aliança Lliure Europea. Els de Pablo Iglesias i Ada Colau se’ls han menjat el seu espai natural i els han abocat a no pintar res enlloc.

La pèrdua de representativitat ha estat constant. I les decisions que han pres dins el partit no hi han ajudat, amb continus estira-i-arronses interns sobre el procés i una volguda equidistància que ha acabat sentenciant-los.

Perquè el procés, encara que des de l’Estat no es vulgui admetre, és poderós. ICV passa a millor vida. Que els ho expliquin els d’UDC i CDC. Ara cal veure qui serà el següent, i el PP, a Catalunya, té números.