I ara, la Diputació

La Diputació de Barcelona havia quedat fins ara a resguard del procés independentista. Al llarg del darrer mandat, la Diputació ha anat fent i els seus diputats han treballat i aprovat projectes i programes sense que, a priori, el procés intervingués en la gestió diària. Poc se’n parlava, d’una institució el funcionament de la qual resta bastant a l’ombra, malgrat la quantitat de serveis imprescindibles que ofereix a la ciutadania, sobretot a aquella que viu en pobles petits on els equipaments i el transport costen d’arribar-hi. Però el procés deixa petja, tensa les costures de tot el sistema, dels mecanismes parlamentaris, i ara ha arribat a la Diputació de Barcelona, on els gestors s’han vist obligats a treure la pols al reglament i fins i tot a trucar a la porta de la junta electoral per gestionar la investidura de la presidència en un organisme on, en aquest mandat, hi són representats fins a set partits i per primera vegada les dues forces majoritàries han empatat en nombre de diputats (16); el PSC, amb més nombre de vots, i ERC, un bon retrat de la pugna que espera aquests dos partits a partir d’ara per pescar en una mateixa àrea d’electors. La Diputació, tal com abans va passar a la Generalitat i també al Parlament, ja ha registrat el seu fet inèdit, ha alterat els mecanismes habituals, i a la cua espera La Moncloa, malgrat que el candidat Sánchez es resisteixi a signar per primera vegada un govern de coalició.