Keep calm
L’Odèon, el teatre
No ens alimentem de la història amb pòsit, sinó del ritme anodí que marca el futur
Durant tres anys, entre el 1857 i el 1860, el que aleshores era un espai que es coneixia com El Pallol, va passar a ser el Teatro de la Reina, el que avui coneixem com a Teatre Municipal i que també ha rebut altres noms com ara Principal. El Pallol era una cosa així com un corral de comèdies, força precari, i el nou recinte es va convertir en tot un monument, construït en un temps rècord gràcies a la saviesa de Martí Sureda, l’arquitecte municipal de Girona. Aquest teatre, que ha estat remodelat i que s’ha modernitzat amb els anys, és un dels pocs edificis d’aquest tipus que no s’ha cremat, i dono fe que és tot un miracle, perquè en determinats moments es donaven totes les condicions per a la tragèdia: des d’un cigarret fins a una espurna qualsevol en una estructura que era tota de fusta.
Però aquesta no és la història. Mentre van durar les obres del Municipal, l’activitat teatral gironina, que era força dinàmica i habitual, es va traslladar al Teatre de l’Odèon, que ja existia com a tal, a les escales de la Pujada de Sant Domènec, però que, en aquest lapsus, es va convertir en l’espai de referència de la ciutat. El trasllat va provocar una polèmica intensa. Les companyies es van queixar de l’espai i el Bisbat es va queixar de la proximitat d’aquell antre de perdició: massa a prop del Seminari, massa a prop de la temptació. Però durant tres anys, l’Odèon va ser el Municipal.
Amb els anys, allò que ara en diríem l’espai escènic es va convertir en seu de dos negocis exemplars: la Fusteria Lladó i els Cromats Ensesa. De tant en tant, demanava als propietaris si hi podia entrar. Enmig d’àcids i encenalls, es divisava l’escenari i les decoracions de l’antic teatre. La companyia El Solar (Larios, Bobés i Oligor) hi va representar el 2016 una deliciosa obra en la qual els objectes de can Lladó es convertien en fites històriques i sentimentals. L’antic Odèon era un teatre rediviu. Ara sembla que hi faran un enorme restaurant. Quin greu. No ens alimentem de la història amb pòsit, sinó del ritme anodí que marca el futur.
