‘Eurexit’

Tenim ja prou perspectiva històrica per qualificar de fracàs la construcció de la Unió Europea. En termes del món casteller, podríem dir que van posar-se bé els pilars, que es van aixecar els pisos massa de pressa i entre grans desequilibris, que amb la Unió Monetària va començar a tremolar, que amb la crisi del 2008 la canalla va dubtar, que el 2016 l’acotxador britànic va enretirar-se i que finalment, el 2 de juliol passat, quan les institucions van ser incapaces d’investir candidats amb més de dos milions de vots de ciutadans europeus al darrere, ha fet llenya de manera previsible. Ho podem dissimular com vulguem, tanmateix a la plaça d’Estrasburg, aquest esforç de sis dècades s’ha malaguanyat en relativament poc temps, malgrat que probablement el fracàs és degut a molts factors més remots i profunds.

Podríem parlar d’un disseny defectuós, d’absència de pinya o d’un excés d’ambició, i alhora d’una certa manca de capacitat d’unes egocèntriques elits europees. Hem assistit a la voluntat d’establir una construcció europea motivats per evitar repetir els errors del passat i establir un espai polític en què la ciutadania europea es trobés còmoda. I de fet, els inicis, amb certa voluntat de fonamentar sinergies, d’harmonitzar certes polítiques de benestar i cooperació, van resultar prometedors. Tanmateix, a partir del moment en què la resolució de la guerra freda els poders fàctics europeus van deixar ben clar que, tot parafrasejant Margaret Thatcher “no hi ha alternativa”, es va prendre una involutiva deriva neoliberal a còpia del model DRAP (desregulacions, retallades, austeritat, privatitzacions).

Va ser quan l’acord de Maastricht, a principis de la dècada del 1990, indicava clarament l’hegemonia de l’ordoliberalisme (la versió germànica del neoliberalisme) quan es va imposar un tipus de polítiques que beneficiaven uns grups socials respecte a d’altres, i uns pocs estats respecte a la resta; maximització de beneficis (disfressada com a “increment de productivitat” a costa de la degradació de capacitat adquisitiva i de condicions laborals. Les famoses liberalitzacions i els acords de lliure comerç van comportar una desertització del camp (a còpia de polítiques agràries restrictives), una desindustrialització que va devastar regions senceres, a banda d’una creixent desarticulació de serveis socials i polítiques de benestar. I unes polítiques que han beneficial la Mitteleuropa en detriment d’una perifèria del sud, destinada a serveis d’escàs valor afegit. A tot això s’afegeix un desastre de política exterior, amb una expansió vers les regions de l’Europa oriental, abans sota l’òrbita soviètica que ens recorda les apostes geoestratègiques expansives alemanyes (per conquerir mercats i obtenir treballadors barats) o amb aventures exteriors de resultats tràgics (com a Líbia i Síria) que han col·lapsat el sud de la Mediterrània i propiciat centenars de milers de morts i milions de refugiats.

El ‘Brexit’ no per inesperat deixa de ser la conseqüència lògica de tot aquest desgavell. Els resultats de les polítiques europees dels últims anys han accentuat les diferències socials, han estès la precarietat i la incertesa davant el futur, i han fet de les migracions i els refugiats un factor desestabilitzador en l’àmbit intern. La humiliació a Grècia, la intervenció financera d’Irlanda, Portugal, Xipre o Espanya, després d’unes polítiques monetàries irresponsables, han transmès la conclusió que el castell europeu fa figa.

No haver permès el nomenament de representants electes, com és el cas del president Puigdemont, Comín o Junqueras, tot plegant-se a les pressions d’una Espanya que, ho podem dir clarament, és avui una dictadura monarquicojurídica, ha acabat de desestabilitzar l’estructura. Ja no es tracta de Nexit, Bexit, Italexit o un més que probable Catexit quan la República hagi de decidir sobre la seva integració internacional. El problema és que és la mateixa Europa la que ha fugit del projecte europeu. Són les institucions europees les que han abdicat dels seus propis valors fundacionals, les que han pervertit el sentit de la seva pròpia història. És Europa la que marxa d’Europa. Ens hauria de preocupar que, realment, en tots aquests anys, estem assistint a un lamentable, trist, sòrdid Eurexit.