Forjar noves estructures

Molts crèiem el 1976, que amb la transició de la dictadura a una democràcia formal se solucionaria el tema català. Però no ens vam adonar que al Regne d’Espanya es van fer partits que parlen de les llibertats. Però ignoren els drets lingüístics i polítics de les minories nacionals. Aquests partits i el govern de l’Estat només ens parlen de la unitat nacional d’Espanya d’acord amb allò establert a la Constitució de 1978. Amaguen que aquesta unitat es fa sota l’hegemonia de l’Espanya castellana de vocació imperial que ignora el fet català, la seva tradició, la seva història i el seu ésser.

Catalunya ha vist frustrat el retorn a la seva normalitat històrica privativa que no consisteix en un mer règim d’autonomia. S’esperava molt més de la transició. Era possible llavors un federalisme democràtic com l’alemany que no va prosperar. En pocs anys hem passat de l’acceptació vibrant d’un règim autonòmic recuperat de l’exili per raons de conveniència, a la reivindicació del dret a decidir democràticament el futur que volem, dret que el Regne d’Espanya ens nega autoritàriament. Ens han dit no al dret a decidir, no a l’autodeterminació, no a la Catalunya nació, no a un ple autogovern.

La Constitució de 1978, que deien de les llibertats, ha permès un ús legal autoritari de la força contra les reivindicacions catalanes, criminalitzant la celebració d’un referèndum il·legal d’autodeterminació que el Codi Penal espanyol no sanciona. Però la precarietat catalana va començar molt abans. A les Corts de Montsó de 1626, segons explica Joan Fuster, es va imposar una major contribució tributària dels estats no castellans que va tenir resposta amb els aixecaments dels catalans i la dissortada i llarga guerra dels Segadors. Aquest episodi tributari ha sigut sempre silenciat, però com a fet real fou demostratiu d’un intolerant exclusivisme castellà sobre Catalunya, anterior a la guerra de Successió.

L’absolutisme borbònic de Felip V va posar fi el 1714 a les llibertats col·lectives dels catalans i va abolir la seva estructura constitucional autònoma, el que explica el sentit polític de la Renaixença del segle XIX i la lenta recuperació nacional, com també la fidelitat a la llengua pròpia que havia abandonat part de la burgesia. El 1833 vam caure en el provincialisme forçat del qual ni amb autonomia n’hem sortit. El regionalisme significava nous sentiments, però sense contingut nacional ni patri, sense transcendència política. El franquisme no va inventar res. Províncies i regions ja hi eren.

Tot el segle XIX és la confirmació de la desconfiança dels partits espanyols, conservador i liberal, envers Catalunya i les decisions de no afavorir cap delegació de competències a les diputacions catalanes, i menys encara admetre la possibilitat d’autonomia. Malgrat tot, va ser l’ideari nacionalista i els moviments socials el que va arrelar en la societat industrial catalana i el proletariat progressiu del segle XIX, segons diu Joan Fuster en el seu “apèndix a la justificació de Catalunya”, de Mn. Josep Armengou.

Ara hem de ser capaços de promoure democràticament les noves estructures polítiques adequades a la societat actual i els reptes que cal resoldre, començant per obtenir el respecte a la Catalunya plural i diversa. És evident que ens cal forjar noves estructures polítiques, socials i culturals, institucions arrelades en el poble i una democràcia com cal. És qüestió de posar-s’hi i trencar monopolis interns de partits.