Corbs

He vist quatre corbs. No soc ornitòleg però aquests ocells els distingeixo. Un negre lluent com el sutge, brillant, i un cant escardalenc, un crit esverat amb el qual s’han avisat els uns als altres quan m’han vist que m’acostava allà on eren. L’albirament ha sigut a la zona de la serra de Llaberia. S’entretenien a picar-me les figaflors que donen en aquesta època les figueres, quan la seva dolçor, fora de taxes impositives, s’apodera del paladar sota l’arbre. La competència animal s’escampa.

No sabeu què és arribar a la figuera i constatar que aquells quatre becs ja no baden pel formatge de la famosa faula, sinó que em disputen l’esmorzar i el berenar, de cop.

A la història d’Isop, de la qual s’han fet moltes versions, el corb que havia atrapat un formatge que sostenia amb el bec, el va acabar perdent pels afalacs de la guineu. Aquesta, amb ganes de cruspir-se aquell olorós formatge (en alguna versió es parla de raïm) que ha trobat el corb, el comença a ensabonar i li demana que canti per sentir-li la preciosa veu, la que fa joc amb aquell plomatge irisat. L’afalac fa el seu efecte, i al primer grall el formatge tomba i rodola fins a caure en mans de la guineu, que fuig amb el seu botí.

En el meu cas, enmig de la treva del pic de calor, no em va caldre adular aquells ocells esverats. Només veure’m es van posar a xisclar i alguna de les figues que rapinyaven sí que va anar per terra. Però ves quina gana i desig no hauria de tenir per recollir un fruit picat per aquest moixó a qui la cultura popular associa amb la mort i el pecat (i el pecat que li pengen és el d’intentar reproduir-se a bord de l’Arca de Noè!). Ja hi ha abelles que hi ronden i formigues que de seguida circulen pel fruit. La sorpresa del contacte, urbanita com soc, m’ha deixat regirat. M’ha alegrat el dia, que circula per uns codis de trencadissa centralista i de pactes sublimats. Fa 50 anys que l’home ha trepitjat la Lluna, i jo contemplo embadalit com volen apressats i fugint quatre corbs lluents. La natura va donant lliçons eternes, i ara és un petit cuc encastat dins d’una pera que cullo de l’arbre qui em vol fer la guitza.