Pompes fúnebres

Històricament, s’ha parlat de l’American way of life, la manera de viure a l’americana, però ja fa molts anys que algú va revelar les entranyes de la indústria i els negocis funeraris en un llibre reportatge de gran èxit: The American way of death; és a dir, la manera de morir a l’americana. L’Exitus, com solen dir els amics de les pompes fúnebres, genera un món peculiar que allarga la vida dels morts per altres mitjans i que es materialitza en els monuments funeraris. Els cementiris són els museus de la memòria per antonomàsia. Un dels sectors amb més vitalitat del turisme cultural és justament el de les visites a tombes d’escriptors. No hi ha lletraferit que no hagi pelegrinat a Cotlliure per visitar la tomba de Machado o a Ginebra per saludar Borges. Els més romàntics han deixat anar sospirs fatalment melancòlics davant la tomba de Keats a Roma o han vagat pels corredors incerts de l’illa de San Michelle, a Venècia, tota l’illa un cementiri flotant que fa inevitable la sensació d’un vaixell de morts a la deriva. Quan el turista de les necròpolis vol apostar per destins amb oferta assegurada van al cèntric cementiri d’Edimburg o als cementiris de París, si pot ser al de Père Lachaise, on la varietat i la qualitat no té rival: d’Oscar Wilde a Baudelaire, de Proust a Balzac. I encara es pot aprofitar el viatge amb una volta pel de Montparnasse i complimentar Beckett, Susan Sontag, Ionesco o la parella Sartre i Beauvoir. Els més refinats fugen del turisme mortuori de masses i van a la recerca d’una dèria particular: Bassani a Ferrara, Valéry a Sète, Leopardi a Nàpols o s’enfilen fins al capdamunt del cementiri de Deià, on Robert Graves té la més senzilla de totes les làpides en la panoràmica més espectacular del Mediterrani. Cada tomba té la seva anècdota i els devots les van convertint en altars on deixen detalls entranyables, com ara l’ampolla d’absenta que hi ha a la tomba de Cortázar a París. El foc verd de 55 graus amb què algun lector devia voler ressuscitar el mort.