Si no fem república, fem economia

Ara la política catalana és un gran desgavell. El temps que vivim són de gran xivarri, d’una gran confusió i d’enrenou permanent propi d’una situació d’incertesa i de manca de planificació i de lideratges, i en els moments de tremendes dificultats, com les d’ara i les que vindran, és el pitjor que ens podria passar. L’evidència d’una manca de lideratge s’expressa sempre amb la irrupció d’una gran proliferació de falsos líders, falsos plans i de falsos objectius, que no fan res més que dividir i neutralitzar els grans esforços que necessitem, i aquesta divisió, si no la revertim, és el preludi clar d’un gran fracàs. Cap empresa del món ha triomfat sense l’aportació destacada d’un líder, i menystenir aquest precepte és terriblement perillós. Allò que en diem: tants caps tants barrets, que vol dir que cadascú té la seva visió i seva solució a un problema comú, abunda massa en la nostra societat. Observaran com no paren de sortir declaracions i propostes que si ens les mirem atentament divergeixen amb l’objectiu que ens hem marcat i amaguen un substrat d’ànsies de poder o d’interessos privats i de partit, que s’allunyen molt dels propòsits inicials. Segurament hi ha fatiga social i una certa sensació d’impotència al veure que allò que havia de ser en 18 mesos –el “tenim pressa” que tant de mal ens ha fet– va per llarg. Van i vam confondre massa fàcilment el desig amb la realitat i no vam fer una anàlisi objectiva de les nostres fortaleses i les nostres febleses, i aquests errors ens han portat a cometre’n d’altres, alguns dels quals hi ha persones que n’estan pagant un preu molt alt. Però just el moment que ens haurien de replegar en el camp per agafar forces i esperar el moment propici per atacar altra volta al cim, la divisió és evident i avui per avui no hi ha cap líder capaç de reconduir-ho. I aquesta dispersió d’esforços i d’objectius fa impossible avançar, i el més assenyat serà aturar-nos per meditar, per planificar i esperar trobar un líder que ens guiï en un nova escomesa.

Com més forts i internacionalitzats estem econòmicament i les nostres indústries i productes tinguin presència arreu del món, la fortalesa del país creixerà.

Dedicar-nos ara a enfortir la nostra economia vol dir una bona gestió política de totes les àrees econòmiques, i criticar i exigir als responsables en tot allò que no vagi enfocat a aquest objectiu. No pot ser, i ho hem de criticar, que el govern de la Generalitat funcioni amb els pressupostos del 2017, i molta responsabilitat recau en el vicepresident Pere Aragonès, que ha estat incapaç de vestir un acord. I és curiós la poca exigència social que hi ha malgrat la gran quantitat d’oportunitats que estem perdent. I també és sorprenent que des d’ERC, en la veu de Gabriel Rufián, es digui que els seus aliats natural són els comuns i, fins avui, han estat incapaços de negociar-hi els pressupostos.

Un altre aspecte que hem d’incrementar és la pressió i la denúncia al govern espanyol dels llargs i extensos incompliments en les inversions a Catalunya, moltes de les quals tenen incidència directa en l’economia i en la productivitat. El canvi produït a la Cambra de Comerç amb Eines de País també té efectes en altres institucions catalanes importants. L’informe sobre infraestructures presentat per Foment qualificant de vergonyós el dèficit d’infraestructures, que segons els seus càlculs en els darrers deu anys és de 27.970 milions d’euros, és un canvi molt important, puix que aquesta institució, que sempre ha estat submisa al poder de Madrid, comença a reivindicar amb força i denunciar detalladament totes aquelles obres que ja havien estat pressupostades però no executades, i a més es pregunta: on són aquells diners? I la pèrdua de competitivitat de la nostra economia que suposa aquest incompliment, i d’oportunitats per inversions estrangeres fallides. Mentre no puguem fer república, fem economia, que tenim feina.