Full de ruta
Banys de realitat
Als pobles d’interior la gran àgora pública d’estiu són les piscines municipals. És el gran lloc de trobada, absolutament democràtic, on hi caben tots els cossos i totes les converses. És on hi has d’anar si et vols assabentar de les coses del poble. Vulguis o no, te n’assabentaràs. En els pobles de Ponent, el gran moment de comunitat de l’any és aquest. Res a veure amb les gelors boiroses de l’hivern, que conviden al recolliment domèstic. L’estiu abrasador i l’aigua que el fa suportable uneixen tant que, per exemple, anar-hi és gairebé l’única cosa en què es posen d’acord les diferents branques de l’independentisme: pessimistes i optimistes, emprenyats o condescendents.
No sempre ha estat així. Abans, de piscina en tenien unes quantes cases particulars, i el dret a refrescar-se en plena canícula el tenia qui estava bé amb l’amo de la finca o ho feia veure. Hi va haver una època, parlo dels anys noranta, que vindria a ser, per situar-nos, una mica després del plistocè, en què la gent va dir prou i tots els municipis en volien una. Era ben lògic: els votants són més amables i consentidors si tenen a la seva disposició les capbussades refrescants de la canícula, que no pas si han d’agafar el cotxe per anar a la capital de la comarca a buscar l’aigua salvadora. D’aquella època van sortir els primers profetes de l’austeritat, afirmant que allò era un dispendi exageradíssim i que què caram feia un poblet de dos mil habitants amb una piscina de mides olímpiques per a l’estiu. Segurament, aquells profetes no havien passat un estiu sencer a la Segarra o a l’Urgell. En tot cas, l’interès de la gent va forçar la màquina i se’n van fer fins que es va poder. Qui havia tastat la frescor aquàtica d’estiu, difícilment hi podia renunciar.
L’administració catalana ni cap altra ja no estan per a despeses com aquestes. Qui no hi va ser a temps, haurà d’esperar una nova i incerta època de bonança que vingui en el futur. Aquest va ser el gran bany de realitat de la crisi econòmica. Ara, l’independentisme comença a assumir amb desgrat el bany de realitat que significa, no pas que allò que es volia fer el 2017 no fos possible, que ho era, sinó que els dirigents no volen o no poden tornar-hi. Però vet aquí un altre bany de realitat: per molt que imposin l’austeritat política, qui ha tastat la llibertat una vegada, ja no pot tornar enrere.