Ser o no ser còmplices

Es diu Javier Martínez. El seu fill va ser una de les quinze persones que van perdre la vida aquella maleïda tarda del 17 d’agost. Tenia tres anys. En Javier va decidir transformar un dolor tan cruel en una lluita permanent per tal que la mort del petit Xavi no fos en va. Va optar per fer tot el que estigués a les seves mans per evitar un patiment inhumà a altres persones. Va pensar que només trobaria sentit a la seva vida si aconseguia que s’arribés fins al final d’una investigació i, d’aquesta forma, evitar una altra barbàrie similar. En dos anys ha mirat als ulls de les més altes instàncies per suplicar saber la veritat. A Madrid, l’han rebut representants de diferents forces polítiques i fins i tot el ministre Grande-Marlaska i el jutge que lidera el cas. De bones paraules se n’ha trobat per donar i per vendre. Els copets a l’esquena es compten per milers. Però a l’hora de la veritat el que ha vist és com el PSOE, el PP i Cs bloquegen una comissió d’investigació per esclarir els fets, també quina connexió tenia l’imam de Ripoll amb el CNI. El diari Público ha destapat que Es Satty va estar a sou dels serveis d’informació de l’Estat fins al dia de l’atemptat i que tenien intervinguts els mòbils d’alguns terroristes. El periodista no descarta que Es Satty enganyés el CNI, però hi ha massa elements que conviden a pensar que l’Estat s’hauria pogut anticipar i no ho va fer. No voler arribar fins al final de la investigació és ser còmplice de l’atemptat. Ja no hi val cap excusa. Ni tan sols les que ha anat sentint en Javier.