Diputacions

L’espectacle indignant que ens estan oferint els partits per l’obtenció del poder a les diputacions trenca amb les expectatives de molts ciutadans en l’ús del seu vot, unes intencions d’acords i pactes que s’haurien d’haver anunciat en campanya. Hem tancat amb traca final un procés de joc de cadires que ens ha deixat bocabadats. A molts ciutadans, a la gran majoria, els importa un grapat de cogombres les lluites pel poder si, al capdavall, el resultat els és favorable. D’aquesta majoria, predomina el vot fidel, cosa per la qual la confiança cega en “els de sempre” els allibera de qualsevol reflexió crítica. Els recels entre aquells partits que comparteixen objectius i, fins i tot, un cert pragmatisme polític, traslladen a la ciutadania la imatge d’uns interessos partidistes que s’allunyen del bé comú i dels grans objectius de país. Això està generant descontentament i desconfiança en la classe política. En l’argumentari a favor d’aquesta contradicció hi ha el diferent grau d’entesa política existent en cada administració. No és el mateix un Ajuntament gran que un de petit, un Consell Comarcal que una Diputació. En l’ordre jeràrquic, la Diputació, que és la institució més subsidiària de totes, arriba allà on no arriben totes les altres. Per això l’anomenen Ajuntament d’ajuntaments. En l’argumentari contrari s’hi barregen arguments contraris al sentit que avui tenen les diputacions, nascudes en el segle XIX, i que coincideix amb la distribució administrativa de la província, i que es podria considerar obsoleta, no en les seves finalitats sinó en la seva organització.

És evident l’atractiu que té l’ens per als partits i per al municipalisme. El primer atractiu són els sous i complements que reben els diputats, president/a i equip de govern, per sobre del que molts consideren raonable. El segon atractiu és que actua de “repartidora” i d’ajudes econòmiques per a projectes que un ajuntament petit no pot assumir tot sol. Els diputats, que ja són càrrecs electes en els seus municipis, procuren situar-se bé de cares als seus administrats. Al final és obra que es pot ensenyar i que aporta obra de govern. El tercer atractiu és l’absència de conflictes. No hi ha conflictes amb els ciutadans per ser una administració distant. En tot cas seran conflictes derivats de les aprovacions pressupostàries però que afecten només en clau de partit. El quart i darrer atractiu és la figura dels assessors i càrrecs de confiança com a instrument per millorar el funcionament intern dels partits o per recol·locar polítics despenjats en les darreres eleccions. Com a mostra, a Barcelona hi ha més assessors que diputats. I un tercer element a tenir en compte són les possibles duplicacions amb els consells comarcals. Uns consells comarcals que donen servei a la comarca des de la seva creació, el 1987, i que es van omplir de funcions progressivament per tal de donar-los contingut. Són els responsables, entre d’altres, de gestionar el transport i el menjador escolar per delegació de competències que fa el Departament d’Educació. També gestionen Serveis Socials i EAIA, entre d’altres. Ambdues administracions ofereixen serveis que els municipis petits no poden assumir: neteja, recaptació d’impostos, recollida selectiva, així com la gestió i el manteniment de determinades infraestructures. Hi ha carreteres locals que gestiona la Diputació perquè n’ostenta la titularitat, promou la cultura a través de programes i entitats com la Casa de la Cultura. Va gestionar altres institucions de relleu a la província com va ser la Caixa de Girona, fundada el 1940 i que va sobreviure fins al 2010, fins a desaparèixer després de la reestructuració del sector bancari. Vist tot això, i amb un sentit de perspectiva històrica, hauríem de demanar als partits polítics que fan de l’ens el seu bastió territorial, tres coses: coherència pressupostària (necessitats), transparència d’actuacions (honestedat) i retiment de comptes a la societat (participació).