L’alternativa. El primer pas

Fa unes setmanes parlava d’un capitalisme agonitzant i de la substitució d’aquest sistema econòmic per un altre. No acceptava el socialisme planificat, el comunisme o qualsevol altre sistema que no tingui una base democràtica. Deia que hi havia una alternativa, però que aquesta hauria de ser revolucionària, no violenta, però sí de canvis promoguts per criteris ètics acceptats pel 100% de la població, escrits, però no aplicats.

Després de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) els vencedors van crear la Societat de Nacions, un organisme que aportava bona voluntat, però poca cosa més. Després de la Segona Guerra Mundial (1939-1945) es creà l’Organització de Nacions Unides (ONU), més seriosa i més pràctica, però que arrossega dos greus problemes: al Consell de Seguretat, primer organisme executiu, els vencedors de la guerra són membres permanents i amb dret a vetar qualsevol proposta. Setanta-quatre anys més tard del final de la guerra, ni Alemanya ni el Japó són països enemics, però queden en segon terme. Fan riure o plorar, aquestes distincions. El dret de veto s’hauria de substituir pel de majoria de membres o un sistema similar.

El primer pas per assegurar el creixement econòmic mundial, evitant les crisis periòdiques del capitalisme, seria que aquest resolgués dos problemes que clamen al cel: la fam al món i el problema africà. Els dos depenen dels països que anomenem civilitzats i no suposarien cap trasbals seriós.

Resoldre la fam al món exigiria que tots els països aportessin un 1% del seu producte interior brut (PIB). Els estats aporten més que aquest 1% per comprar armes o mantenir un exèrcit professional. L’economista americà i assessor de l’ONU Jeffrey Sachs ha dedicat un llibre al tema (The end of poverty) que hauria de ser llibre d’obligada lectura a les escoles i universitats del món. Sachs no és cap somiatruites. Parla de posar fi a la fam al món, allí on el problema és crònic i no circumstancial. Fer-ho suposaria trepitjar molts drets dels estats sobirans, però es podria fer amb un Consell de Seguretat convençut i una Assemblea General de l’ONU, majoritària. Que seria difícil? Ja ho sé, però és que cal una nova guerra amb 100 milions de morts per comprendre que s’ha de resoldre aquest problema com sigui?

El segon problema és el de l’Àfrica subsahariana, un continent abandonat. Des del Sudan del Sud i Somàlia –a la vessant del Pacífic– fins al Senegal –a la vessant atlàntica–, així com tots els estats al sud del Sàhara, i no cal dir el Congo i Moçambic. Deixaria a un costat la Unió Sud-africana i els petits estats integrats. En conec alguns i sé de què parlo. Es tracta d’estats artificials, creats per les empreses colonitzadores, amb distintes ètnies, distintes religions i distintes llengües, i dominats per unes dictadures vergonyoses. Aquí l’ONU hauria de fer de mestre i donar mostres d’imparcialitat. He dit més d’una vegada que si em deixessin tractar aquests països com he tractat els meus fills fins als 14 o 15 anys faria pujar un 2% anual el PIB d’aquells estats. Fer-los anar a l’escola i a treballar ordenadament, per exemple. Obligaria a saltar-se la sobirania d’aquests estats uns anys, però es farien més rics i reduiríem les terribles emigracions actuals. Imposar una educació és bàsic, encara que no els agradi, però es podria fer si hi hagués l’autoritat de l’ONU al darrere, o sigui, sense cap estat que en volgués treure profit econòmic. I els gestors polítics haurien de ser com Jeffrey Sachs.