La Bodega Ramiro

La inclassificable i cosmopolita Bodega Ramiro de Llagostera ha tornat a obrir portes. Situada al tram urbà de la carretera de Tossa, es tracta d’un establiment de begudes que va obrir l’any 1960 Josep Carreras, a qui deien Ramiro, nom del seu avi, del seu pare i també del fill, que encara mena una botiga de vins i licors al carrer de Comte Guifré, just davant d’allà on el 1957 Carreras va començar a experimentar la venda de vins i licors a granel a turistes instal·lant unes quantes botes i uns taulons que feien de taulell als baixos de l’antiga Cooperativa La Regeneradora. En Ramiro era tot un personatge que va morir als 34 anys d’una embòlia mentre sopava a l’establiment. Guiat per la intuïció, cobrava cinc duros (quinze cèntims d’euro) i els clients podien beure tot el que volguessin. Van començar anant-hi turistes de Tossa i va ser un èxit. Però un sensacional article de Jaume Pol Girbal, “Turismo báquico a Llagostera (Costa Brava)”, publicat a La Gaceta Ilustrada, on es veien unes turistes completament borratxes, va provocar que el règim fes tancar el celler per escàndol públic. En Ramiro era un bon negociador i va aconseguir instal·lar-la en l’antiga fàbrica de suro Ximecsa, un peculiar edifici en forma de U que és on l’actual propietari, l’amo de Destil·leries Campeny del Masnou, ha reobert una nau del celler i han tornat els autocars amb turistes russos, sobretot, on abans predominaven anglesos, alemanys, holandesos i francesos. La Bodega Ramiro era un punt d’atracció turística i podia concentrar una cinquantena d’autocars en un sol dia. En els primers anys ja hi havia més de tres-centes botes amb vins i licors secs i, sobretot, dolços, sense oblidar el xampany (de “cordialitat administrativa”, segons Pol) i la sangria. A finals dels setanta el preu per beure tot el que es volgués fins que el fetge digués prou era de 150 pessetes, menys d’un euro! La història de la Bodega Ramiro va lligada als grans establiments de la Costa Brava, gairebé tots desapareguts, pensats per al gaudi del turista sense cap mena de limitacions amb l’alcohol i amb el flamenc d’espectacle obligat. A la Bodega es va muntar un tablao amb una bota de vuit o deu metres de diàmetre que se sostenia sobre botes més petites. Es servien sopars i s’hi feien grans xefles que acabaven de matinada, i els nois ens hi acostàvem per tafanejar i, els més trapelles, per intentar lligar amb alguna turista.