Sant Pol, quina era la qüestió?

A Ridaura, quan plou la deixen caure. A Gaianes, qui no és puta en té ganes. Qui no carda a Olot no carda enlloc... Podríem omplir aquesta columna amb centenars de dites que pretenen ridiculitzar una població a base d’atribuir-li un suposat descrèdit col·lectiu. La majoria de refranys combinen la vacuïtat i la impertinència de fons amb un cert enginy en la forma paremiològica, i això els salva. No és el cas de Sant Pol. En aquest cas la gracieta –que ni tan sols rima– es regira contra qui la profereix i el deixa més aviat com un cretí. Però ara tu diràs: per què, columnista, ens parles de Sant Pol en una secció de temàtica gironina? Doncs perquè, si més no espiritualment, escau parlar-ne: que potser no són del bisbat de Girona, els santpolencs? Fem front, doncs, a la pregunteta... “No volem donar explicacions a ningú sobre el tòpic de Sant Pol de Mar i el seu rellotge de sol, ni fer saber que la història real prové d’uns fets que donen lliçons d’orgull i de patriotisme”, ens diuen Pere i Jordi Sauleda al deliciós llibre El Sant Pol de l’avi, el primer d’una col·lecció magnífica que ordena la història del poble. Ho recordarà ara aquest columnista? I tant que sí! Com diuen els autors, “qui vulgui saber, que llegeixi...”. Llegim, doncs i repassem els fets. Febrer de 1714. En Villar de Sant Pol, amic del general Moragues, i una cinquantena més de valents observen des dels afores com les tropes borbòniques destrueixen la vila i el seu campanar. Aleshores es conjuren per morir abans que rendir-se. L’exemple s’estén a tota la població i comença la resistència a l’absolutisme. Mancats d’un sostre, els santpolencs s’aixopluguen amb mantes a la platja, alcen la mirada a l’església i es lamenten per les campanes que ja no toquen les hores. És d’aquí que arrenca la primera dita, i també la segona: “A Sant Pol, la manta. I la gent, berganta.” Berganta, és clar, als ulls del rei Felip, el cinquè de la cadellada. Si vas a Sant Pol de Mar, lector gironí, faràs bé de comprar algun dels llibres dels germans Sauleda, envejar la història d’aquesta població i demanar-te quina hora marca el teu cap, no la de cap rellotge. És la mateixa que la d’aquells bergants santpolencs, resistents a un monarca anticatalà, o és la que et marquen els bergants partidistes d’avui, que han deixat el poble català amb un pam de nas i ja no aspiren a res més que garlar i garlar, amb total vacuïtat, sobre una república de bufanúvols?