Tribuna
El penúltim obstacle
Si res caracteritza l’estat de la política catalana és la convicció que els partits indepactistes només miren pels seus interessos particulars –electorals– i que s’han desentès del gruix del moviment independentista perquè “els vota”. És clar que el mateix moviment independentista, o el seu gruix electoral, ho propicia, perquè no se sap mai si el seu vot al Congrés és en clau simbòlica (“sempre els guanyem a les urnes”) o per demostrar la força dels petits (“bloquejar la legislatura”). Sigui com vulgui, la por de les maquinàries partidistes és que un sí o una abstenció dels indepactistes, que propiciés la investidura de Pedro Sánchez, podria haver afavorit, amb l’expectativa de les sentències del judici-farsa de la tardor, la formació d’un moviment alternatiu al monopoli institucional al Principat.
N’hi ha que, des d’un realisme independentista (?), ens diran que hi havia la possibilitat d’obrir un diàleg que permetés d’abordar, en to menor, l’alliberament a terminis dels presos polítics, ni que fos a partir d’un graciós indult borbònic. I afegiran que ens cal recuperar forces per al llunyà objectiu de la independència. I, doncs, ¿com s’hi arriba, a aquest procés, després de l’1-O?, ¿com es construeix la consciència del poder propi, si, després que el teu poble s’hi ha deixat la pell, li demanes que, a les primeres de canvi, acoti el cap i ajudi a reconstruir la malmesa unitat i el prestigi malmès de l’Estat opressor? I afegiran, també, que cal dialogar amb l’Estat per eixamplar les bases de l’independentisme i apropar-nos eventualment a un 60, un 70, o un 80% de voluntats per assolir una democràtica independència... I pregonaran, igualment, les bondats de donar el sí vergonyós o l’abstenció vergonyant en nom d’un realisme que demana eficàcia, o sigui, acords i rigor. Home, si els acords et venen imposats, com és el cas, amb repressió, mentides, i insults a la intel·ligència, l’eficàcia i el rigor estaran al servei de la causa que te’ls ha imposat, perquè, si no, et diran que ets un masover que campa al seu aire i et ficaran a la presó.
N’hi ha que triaran paraules grandiloqüents, com ara “dignitat”, “moment greu”, “extrema seriositat”, tot escrit amb la tinta invisible del consens, no fos que prenguéssim mal. I, si el moment és tan greu i tan digne i tan seriós, ¿com és que no criden a la mobilització contra fets que clamen al cel, com ara la participació més que probable de les clavegueres de l’Estat en els morts dels atemptats d’agost del 2017? ¿Per què no deien quines serien les hipotètiques contrapartides de què podrien disposar, a canvi de la suor de cada dia, si propiciaven la investidura de Pedro Sánchez? Doncs, senzillament, perquè no n’hi hauria, ja que la investidura, com bé es va explicar dijous passat, seria a canvi de no res, un mer acte de “bona voluntat”... democràtica per propiciar la “unitat de les esquerres”. Ni les podien saber, encara que ho volguessin, les contrapartides, atesa l’opacitat en què es reclou mani qui mani l’Estat dominador, abans la seva burocràcia repressora no t’endinyi la pròxima llei orgànica en benefici propi, o t’anul·li l’última llei del Parlament, o t’imputi, o et sentenciï...
N’hi ha que diran que l’independentisme podia tornar a guanyar una batalla, que Espanya no es pot governar contra Catalunya, que cal una aliança estratègica amb la resta de pobles d’Espanya... a través de l’indepactisme, nova representació de la vella política del “peix al cove”. Seran els que avisen que mai més no ens prendran seriosament a Madrid, que hi ha hagut excessos pels dos costats... Com si importés gaire quedar bé davant els criats de l’amo que t’imposa tota mena d’exaccions. Com si algú et pogués tenir respecte, si no tens poder. Com si l’ofegador tingués els mateixos drets morals que l’ofegat. ¿Què volen? ¿Una o dues generacions més de gent mesella, fent la viu-viu, mentre perdem tots els trens de la sobirania, Espanya ens tritura, Europa ens ignora, i la globalització ens dissol? Carai, si tenien –i tenen– por del no a la investidura de Pedro Sánchez.
El que sintetitza aquesta por difusa és la pinça política entre indepactistes i PSOE-PSC per tancar el bucle neoautonomista, ficant-hi el no dins un poti-poti favorable al trifachito contra Catalunya. El cas és que tots aquests senyors del neopactisme ens volen fer creure que disputen una cursa d’obstacles, amb tanques de debò. Però les coses, que són obstinades, i la consciència de la gent, que ha vist aquí i allà el cartó-pedra del decorat, han posat en evidència que, als nostres atletes, les cames els fan figa. Han estat elegits, però no tenen poder.